Sergi Pàmies (Con­fes­si­ons d'un culer defectuós, una tro­ba­lla d'aquest Sant Jordi) con­fessa que ell es va fer culer gai­rebé sense ado­nar-se'n a l'edat d'11 anys, tot just arri­bat a Bar­ce­lona des de l'exili francès dels seus pares (va néixer a París el 1960), a través del seu oncle matern Pau. No és pas cap defecte, això, ja que la majo­ria de culers –tret d'aquells a qui els pares o els avis van ins­criure com a socis només d'arri­bar al món i sovint abans d'emple­nar el regis­tre civil– van arri­bar a ser culers per mitjà d'un fami­liar, un amic o un veí que de petits els va por­tar al Camp Nou i van que­dar sub­ju­gats per uns colors que els acom­pa­nya­ran ja la resta de les seves vides. Com deia el mala­gua­nyat Ernest Lluch, és més fàcil can­viar de pare­lla o de par­tit polític que no pas de club de fut­bol. Tret de casos excep­ci­o­nals, l'ads­cripció a uns colors és de les poques coses que es man­te­nen inal­te­ra­bles al llarg de la vida.

Durant la dic­ta­dura fran­quista la sim­pa­tia pels colors blau­grana va des­bor­dar el marc local català i, per motius polítics més que no pas sen­ti­men­tals, es va esten­dre per tot l'Estat per opo­sició al Real Madrid, con­si­de­rat lla­vors l'equip del règim (entre 1939 i 1976, el Real Madrid va gua­nyar quinze vega­des –el 41% del total– la lliga; el Barça, vuit; l'Atlético de Madrid, set; el València, qua­tre; l'Ath­le­tic, dos, i el Sevi­lla, un), i les penyes bar­ce­lo­nis­tes es van esten­dre per tot l'Estat. Paral·lela­ment, la immi­gració que arri­bava a Cata­lu­nya tro­bava la pri­mera senya d'iden­ti­tat i d'inte­gració al país d'aco­llida fent-se del Barça. El bar­ce­lo­nisme es va con­ver­tir en un ele­ment de cohesió social en aque­lla soci­e­tat en blanc i negre impo­sada per la repressió del règim i la incer­tesa naci­o­nal del moment. És un feno­men simi­lar al que obser­vem avui al Camp Nou amb la presència crei­xent de joves cata­lans pro­ce­dents de la nova immi­gració magre­bina o lla­ti­no­a­me­ri­cana.

És clar que en el món glo­bal actual l'ads­cripció a uns colors deter­mi­nats des­borda les vies d'ads­cripció tra­di­ci­o­nals per esde­ve­nir un feno­men mun­dial. Són els nous culers, fruit del mar­xan­datge i de la glo­ba­lit­zació tele­vi­siva, pre­sents en qual­se­vol racó del món, de tal manera que hom ja no s'estra­nya de tro­bar en un racó per­dut del Carib com ara Man­za­ni­llo un res­tau­rant en què el seu pro­pi­e­tari costa-riqueny, un empe­dreït segui­dor del Barça, ha bas­tit un tem­ple blau­grana amb ban­de­res, samar­re­tes, foto­gra­fies, por­ta­des de dia­ris i una carta de salu­tació de Joan Laporta.

Així doncs, avui tenim culers de tota mena: de pota negra, del bres­sol a la tomba; d'arre­la­ment local (català), culers que ho són des de la infan­tesa via fami­liar o de con­text o des de la seva arri­bada a Cata­lu­nya –els nous immi­grants pro­ce­dents d'altres lati­tuds inclo­sos–; d'ads­cripció ini­ci­al­ment política en mol­tes de les penyes que pro­li­fe­ren a l'Estat espa­nyol; d'ads­cripció uni­ver­sal. Sigui com sigui aquesta és una qua­li­tat que cohe­si­ona, que iden­ti­fica, que con­vin­dria con­ser­var perquè alhora pro­jecta el país més enllà de les seves fron­te­res.