Una de les atencions que el FC Barcelona té amb els seus senadors és oferir-los un pica-pica quan s'acaba la sessió. Aquests senadors són tots compromissaris de dret. A les explicacions hi van assistir només 194 dels 1.000 socis convidats. No sé quants es van quedar al piscolabis, però, de fet, més dels que s'esperava, ja que ben bé vint dels ressagats ens vam quedar sense taula, ja que per les edats acreditades no hauria estat fàcil per a molts fer-lo dempeus. Els del càtering es van posar en marxa per solucionar l'inconvenient, atiats per la intervenció del vicepresident Cardoner. Vaig tenir la sort de compartir taula amb tres dels cent primers socis. Deu o quinze anys més d'experiència et fan sentir novell en moltes de les realitats evocades. En treure un dels meus temes més sovintejats, que és la semblança i espectacularitat de l'actual Luis Suárez amb el mític Mariano Martín, vaig recollir a l'instant, tres comentaris: “Quin Martín? El que després va obrir una botiga d'esports a la plaça Urquinaona?”, va dir un. “Amb empenta i gols potser s'assemblen, però Suárez té més qualitat tècnica”, ens va dir el que va explicar que just tornar, després de la guerra, d'un camp de concentració, el primer que va fer va ser anar a veure el Barça i fer-se'n soci. Vaig descriure que Mariano Martín, com es pot comprovar per les fotos de l'època, duia sempre mig mocador plegat a la cintura. “Ara els àrbitres no li deixarien dur”, va argumentar el més veterà. I en relació amb els rumors sobre Neymar, va afegir: “Em fa por que no es torni un segon cas Ronaldinho.” No van estar del tot d'acord amb la intervenció d'un altre soci de dir fins quan aguantarien l'entrenador que havia anat diluint l'estil del Barça per acabar jugant com els nois del carrer, tots darrere la pilota.

Quaranta-vuit hores després, sense partits entre setmana, els jugadors del Barça van sortir desactivats, com si no fos urgent guanyar el Betis. En la segona part, amb esbroncada de Luis Enrique, diuen, es van imposar amb un control ben estructurat al camp, però amb inexplicables poques ocasions de gol, jugant contra deu. Potser és que jugant contra un equip una mica més bo que el Gijón i el Dépor golejar ja no era tan fàcil. Encara li tocarà patir.