Quan el missatge és Joey Dorsey
no és guanyar l'Eurolliga, sinó estar entre els quatre millors”,
deia
Joan Creus l'endemà de l'eliminació
S'apuntala la biografia del club guanyant una Eurolliga a París, s'escalona després jugant finals a quatre –que no finals– i s'acaba veient les finals a quatre per la tele. L'última, la d'aquí a set dies, havent disputat un Top 16 contra equips potents i estructurats als quals s'aconsegueix pujar a collibè gràcies al remei d'un jugador tècnicament limitadíssim, especialista defensiu en virtut de la repetició i no pas de la comprensió del joc, i a qui de tant en tant se li'n va l'olla si no se li està a sobre –i en ocasions, ni avisant-lo amb antelació es pot evitar la desconnexió.
Sempre s'hi és a temps, de perdre, però tot esperant el final de temporada es podria començar a rumiar què s'ha fet tan malament perquè enguany el Palau hagi acabat entronitzant la combinació tirs lliures-Joey Dorsey. Del jugador a qui el Barça s'ha hagut d'aferrar per competir a Europa, un pivot que s'accepta que sistemàticament falli tirs lliures i a qui, si el Senyor encara té a aquelles hores del vespre prou misericòrdia per concedir, s'aplaudeix com si de la xilena de Rivaldo es tractés cada vegada que n'anota un –que, acotem la misèria, ha estat en tres d'onze ocasions–. Els aficionats volen entendre fins i tot les victòries i les derrotes, sí, però que un jugador com Dorsey hagi estat qui ha enlairat el Barça en el Top 16 és simptomàtic de quin és el nivell a què s'ha arribat. De quin és el nivell estupefaent i de quina és la plantilla amb què s'ha pretès anar per Europa. Quan Dorsey és el missatge, quan en el quart partit del play-off contra el Lokomotiv hi ha més primers plans d'ell lesionat a la banqueta que de la majoria de jugadors que són a la pista, el missatge que ha calat potser és el de no perdre, però en cap cas és el de guanyar.
Deia Joan Creus enmig de la tempesta posterior a l'eliminació que “l'objectiu no és guanyar l'Eurolliga, sinó estar entre els quatre millors”. Li faltava afegir que al costat d'això el club s'exigeix o bé guanyar la copa o bé guanyar la lliga –o l'una o l'altra, no pas totes dues–. I és ben cert que aquest club tot just ha aconseguit dues Eurolligues en la seva història, però assumint aquests objectius de mínims i narcotitzant un discurs mancat de mentalitat, fa de mal pronosticar que els que avui celebren entusiasmats un tir lliure anotat per Dorsey vegin algun dia el capità del seu equip alçar un nou títol continental.
El món gira, però ja no ho fa com set o vuit anys enrere, quan el Barça pensava qui eren els millors 4-5 d'Europa, mirava on jugaven, i fitxava Lorbek i Morris. I se sap que la derrota acaba trobant sempre les seves raons, però amb el nou sostre salarial de l'NBA, les imposicions fiscals del país i la inoperància pròpia de qui es mou en un escenari nou coaccionant la confecció de la plantilla, és inadmissible que el mateix Barça es posi tanques a l'ambició. Perquè, amb la mediocritat sempre atenta i bo i sabent que és complicadíssim guanyar tots els títols en joc, sense la mentalitat de voler guanyar-los tots impregnada en cadascuna de les esferes del club, no només es veuen les finals a quatre per la tele, sinó que acaba passant per normal celebrar com el més gran dels triomfs que un jugador anoti un tir lliure amb 39-23 al marcador i encara amb 22 minuts i 14 segons d'un partit de la fase de grups per jugar.