En qualsevol cas la qualificaria de sèrie B. Em refereixo al Leicester i la tan reiterada història d'un equip modest d'una lliga modesta –mirin, si no, el paper dels seus equips a Europa (sí, vaig veure els 180 minuts del City, mare meva...) o de la seva selecció en els darrers campionats– que dilluns va guanyar el títol sense jugar i que, des d'aleshores, ha anat acumulant espai mediàtic rere el paraigua de pel·lícula. I no per aprofundir en l'artífex del miracle, el tailandès Vichai Srivaddhanaprabha. És l'amo del club des del 2010 i, també, de la cadena de botigues lliures d'impostos –d'això a l'Estat espanyol sí que en sabem– que tenen el monopoli –també– dels aeroports –en això i TAV, encara que no tinguin passatgers. Però els tenim i els mantenim... perquè en presumeixin...– de Bangkok, Chiang Mai, Don Mueang o Phuket.

Pensava, dos dies abans del desenllaç de la Premier i el consegüent accés a la Lliga de Campions –ja sabem contra qui li tocarà en les eliminatòries directes si passa la fase de grups, que en el cas dels anglesos...–, en l'aeroport de Ciudad Real. Vaig veure encara des del cotxe un grupet de quatre o cinc persones amb bufandes de color negre i blanc, menys d'una hora abans que comencés el partit. Eren en un poble tots els habitants del qual no omplirien ni mig Quijote Arena, el recinte on juga l'Alarcos Ciudad Real, des del seu segon any d'història. El club el van fundar els pares dels jugadors de les categories inferiors del club castellà quan el president se'l va endur a Madrid, amb l'Atlético i cansat de no rebre el suport que ell creia oportú de l'ajuntament i les institucions.

Dissabte, el Bordils va guanyar el Ciudad Real i va aconseguir la tercera permanència a la segona categoria de l'handbol estatal tres jornades abans d'acabar la lliga. Al vespre juguen a Valladolid, que pot tornar, avui mateix, a l'Asobal. Espero que en el bus hagin pogut veure alguna pel·lícula més bona.