Que els triomfadors creen tendències és tan evident que només cal guanyar un diumenge de la teva vida passejant pels camps de futbol de Catalunya (o de qualsevol país del món) per adonar-nos, futbolísticament, d'on som. A casa nostra el model Barça ha condicionat el dia a dia de molts clubs que a través dels seus coordinadors i entrenadors han introduït en la base una idea molt concreta d'entendre i practicar el futbol i que ha tingut molt a veure amb el futbol d'atac, de toc, estètic. La cultura de la pilota ha transcendit més enllà del Camp Nou. Els èxits de Ronaldinho, Puyol, Xavi, Iniesta... i, sobretot, de Messi, i de Guardiola, i de tants i tants altres, han fet inflar el pit a molta gent. Als barcelonistes, evidentment, però també als seguidors de la selecció espanyola de Luis Aragonés i Vicente del Bosque. I a molts amants d'aquest esport, perquè aquesta posada en escena ha estat tan bonica i tan guanyadora que el debat, en aquest escenari, s'ha acabat sempre ràpid.

Ara però, el Barcelona ha estat eliminat en els quarts de final de la Champions i el Bayern, en les semifinals. I qui els ha fet fora de la competició ha estat l'Atlético de Madrid, l'equip que viu als antípodes del futbol que ha triomfat en els darrers temps. L'equip de Simeone representa l'ordre, la defensa, la lluita, el patiment, alguna trampeta... el treball, la intensitat, la disciplina, la companyonia. Ja hem comentat en aquesta tribuna que res al Calderón passa per casualitat i que la fórmula que el cholismo ha fet efectiva per al seu equip té molt de mèrit. La realitat és que un club no top competeix amb els top i ha arribat a dues finals de la Champions de les tres darreres edicions. És meritori sense discussió.

Tornem al principi. Marcarà la idea de l'Atlético el camí de la veritat durant els propers anys? Creuran els més modestos que si practiquen aquest futbol estaran en condicions de repetir les gestes dels madrilenys? I els grans, conscients de la dificultat d'idear un mètode d'atac, s'afegiran a la fórmula colchonera en què la defensa és la base de tot? I els planters del món? Cap a on miraran? Seguiran fidels al futbol de Laureano Ruiz-Johan Cruyff-Pep Guardiola (per entendre'ns) o viraran la direcció de la seva mirada? Si amb el 25% de la possessió dóna per guanyar, per què perdre's en l'aprenentatge del que és més difícil i la convivència amb el risc? Per què escollir el camí més complicat?

I el Barça? És clar, no? O no ho està del tot? Si escoltes el president Bartomeu sembla que la idea és intocable, tot i que la realitat demostra que el camí comença a tenir massa revolts i a fer pujada. El primer equip del Barcelona cada vegada és menys exclusiu i l'estil de la base, en molts casos, costa de reconèixer. En les llistes de fitxatges hi ha més futbolistes amb perfils ben estranys i en els debats els matisos cada cop són més presents. Sense referents per a la consulta (o no hi són o no treballen al club o no en volen saber res) i sense memòria històrica. Pa per avui i gana per demà. És clar o no és clar?