Fa uns dies, una de les meves germanes em va enviar un tuit que havia fet un conegut mutu, periodista i gestor cultural. No ve al cas qui és l'autor de la piulada, però sí el seu contingut. Deixa així: “Ho teniu clar, oi, que la informació esportiva no és informació? És tertúlia, és tafaneria, és brometa, és frivolitat, és... premsa del cor.” Així, d'entrada, sembla evident que l'autor comet un parell d'errades. La primera, que generalitza, i ja se sap que les generalitzacions no són mai bones, i la segona, que sembla identificar, encara que no ho esmenti directament, la informació esportiva amb la informació sobre el Barça, que és la majoritària.

Res més lluny de la meva intenció que fer una defensa corporativista del periodisme esportiu. Perquè és veritat que hi ha molt periodisme esportiu al qual es podrien aplicar els mots usats en aquesta piulada: tertúlia, tafaneria, brometa, frivolitat. Ho veiem cada dia a la televisió, ho escoltem a la ràdio i ho llegim en la premsa escrita o en la digital. Però no tota la informació esportiva és així. I defensar-ho des de les planes d'aquest diari em sembla que fa que no ho hagi de justificar gaire. Fa més de trenta anys que em dedico a fer informació esportiva –bàsicament primer a El Punt i després a El 9 i L'Esportiu– i em sembla que serien comptades les ocasions en què se'ns pugui acusar d'actuar així.

És clar, però, que som un mitjà petit, dels que sembla que no compten professionalment. Imagino que la tertúlia, tafaneria, brometa i frivolitat ve del que l'autor de la piulada ha vist en alguns programes d'alguns grans mitjans. I no ha anat més enllà. Doncs hi ha vida més enllà. I conèixer més, tenir una visió àmplia del sector de la comunicació, saber per poder opinar, també és cultura.

No m'estranya, però, la visió d'aquest vell conegut. També en el món del periodisme esportiu s'acostuma a cometre l'errada d'identificar periodisme esportiu amb periodisme del Barça –o del Real Madrid, segons la zona geogràfica–. Només cal repassar les dissertacions que sovint es fan de la relació de la premsa esportiva amb el poder. Sempre és el mateix: Barça vs. periodistes. Hem llegit i escoltat mil i una vegades que el sector està malament perquè és servil amb la directiva de torn del Barça –si canvia la directiva, canvien els periodistes bons i dolents.– Aquí no compten els periodistes que parlen de bàsquet, d'handbol, d'atletisme, de natació, de ciclisme, d'hoquei, de política esportiva, de dopatge, d'olimpisme i fins i tot de l'Espanyol i la resta d'equips de futbol. Tots els que es dediquen, ens dediquem, a informar d'aquests temes també fem tertúlia, tafaneria, brometa i frivolitat? És clar que del Barça tothom es pensa que hi entén.

Els que ens dediquem a fer informació esportiva no som ni millors ni pitjors que els que fan informació política, econòmica, cultural o de qualsevol altra mena. Fem la nostra feina.