Puc entendre que l'adulació al pragmatisme és el darrer pas dels cínics per tapar el desencís, i per tant, la bacanal en què es magregen els clubs i les televisions és l'antesala d'un món feliç en què treballem, votem, si hi ha sort ens reproduïm i morim. Fins aquí arribo, i fins i tot m'acuso de ser el cambrer que reparteix els gintònics als magnats de la comunicació, així que no penso deixar cap plany més enllà de fer una oda als diumenges pretèrits de partits sincronitzats i bipolaritats promiscues: tardes en què guanyaves dues vegades si l'antagonista llepava, en què una veu ofegada pel brogit d'una afició embogida rompia la transmissió per cantar el gol de David a Goliat, en què els resultats acaronaven una travessa perdedora i en què esperaves el resum d'abans de sopar per veure els gols imaginats a través d'un transmissor atrotinat. No érem més feliços, però la vida tenia més encant.

Segurament per això, quan diumenge l'Atlético va llançar la lliga deixant el Barça a un gol de ser campió mentre el Madrid sofria per arribar viu a la darrera jornada, vaig recuperar l'excitació d'aquelles tardes rutinàries en què l'estat d'ànim no esperava la franja televisiva següent. Tot era més real, perquè les emocions no s'organitzaven i s'apilonaven al final del carrer. Un descontrol plaent que era absolut si tenia lloc mentre miraves un partit de regional i els insults més recargolats eren la banda sonora que interrompia la transmissió relligada a l'orella.

Així doncs, com a conseqüència d'aquest deix nostàlgic encarregat d'idealitzar un passat que no era tan meravellós com contem, espero amb candeletes el dissabte per escoltar el desenllaç d'aquesta temporada camí del concert del Bruce, i poder-me imaginar amb la veu d'en Joan Maria Pou, la celebració d'un títol que anys enrere era suficient per adjectivar la temporada d'exitosa, i ara, a causa de l'èxit orgiàstic dels darrers anys, es veu com un triomf relatiu que té valor en tant que el fracàs del contrari és més sonat. En definitiva, el món de la comunicació ha canviat, però el culer també, i cada cop s'assembla més al magnat greixós a qui serveixo els gintònics.