Andrés Iniesta
Abans-d'ahir va fer 32 anys, un número Bollycao que en el futbol no ho és tant. L'edat no perdona i de la mateixa manera que aquesta temporada ja no hem vist de blaugrana Xavi Hernández, arribarà el dia que no veurem Iniesta. Difícil d'imaginar, oi? Són catorze temporades gaudint del seu futbol meravellós, moltes de veure'l batallar reivindicant la titularitat, l'evident compatibilitat amb Xavi que alguns li van negar –amb l'excusa de no se sap quines històries que tenen a veure amb l'equilibri– durant tant de temps i que es va guanyar a pols a còpia d'intel·ligència. Per fortuna del món mundial. Sort que allò sembla que va passar a la prehistòria perquè, realment, fa una mica de vergonyeta recordar-ho. Pocs jugadors tan bons han hagut de suar tant per guanyar-se un lloc a l'onze inicial del Barça...
Iniesta, ara, és el capità. I un futbolista de llegenda. Pel seus títols i pel seu tarannà. I, és clar, pel seu futbol. Sobretot pel seu futbol. I aquí ens quedem. Pocs com ell. No en el futbol d'ara, en el de sempre. Quan plegui –que esperem que sigui d'aquí a molts anys–, la seva figura anirà acompanyada de la d'un futbolista que era estimat per totes les pilotes del planeta futbol. De fet, es tracta d'una simple correspondència per tants anys de bon tracte. Però en comptes d'anar a menys, la seva figura, al Barça actual, s'ha convertit en encara més essencial. O encara diríem més: vital.
Farem una prèvia. El migcampista manxec ha jugat el 66,67% dels minuts de la temporada entre els que hi ha, és clar, els de qualitat. Va començar com a titular el curs aixecant la supercopa d'Europa contra el Sevilla i l'acabarà igual, amb el darrer partit de la lliga a Granada i el de la temporada, la final de la copa, un altre cop contra el Sevilla, en l'onze inicial de Luis Enrique. Les estadístiques, en atac, només ens mostren un gol (contra el Real Madrid, en el 0-4 al Bernabéu) i quatre assistències (dues per a Suárez i una per a Neymar i Messi). En defensa, més pilotes recuperades que mai. I en actitud, més quilòmetres recorreguts dels que mai hauria imaginat.
Tornem on érem, a la seva condició de jugador vital. Certament, pocs gols i sorprenents poques assistències, però la sensació és que la temporada de don Andrés està sent magnífica. El de Fuentealbilla ha hagut d'evolucionar al mateix temps que l'equip davant d'una posada en escena condicionada a la idea de l'entrenador i, sobretot, al trident. Luis Enrique vol jugar a tota pastilla, d'àrea a àrea, aspecte que explica la situació límit de futbolistes com Sergio Busquets i Rakitic, obligats a abraçar molt espai i a treballar en distàncies gairebé impossibles. Iniesta ha estat a l'altura física havent de viure, fins i tot, situacions surrealistes per a ell, per exemple, la jugada de contraatac de l'Atlético de Madrid en la tornada de la semifinal de la Champions que acaba amb penal d'Iniesta. Va ser l'únic jugador capaç d'arribar a temps de defensar l'acció, esprintant i creuant tot el camp, fins a veure's embolicat en el penal que va sentenciar el Barça. La humilitat i la professionalitat d'Iniesta han fet que més enllà de la feina que fa al club s'hagi posat a les mans del fisioterapeuta –i tantes coses més– Emili Ricart per completar les necessitat del seu cos, per cert, gens fràgil, tot i que ho pugui semblar. Aquesta actitud ha fet que després de tants anys de carrera, amb l'edat i la nova manera de jugar, enguany només hagi tingut una lesió al bíceps femoral de la cama dreta, durant el Barça-Bayer Leverkusen del setembre de l'any passat. Un mes de baixa i fins avui. Com un toro.
Però sobretot, la transcendència d'Iniesta recau en el més important, com sempre, en el que té a veure amb la pilota. En aquest Barça cada vegada menys acadèmic, cada cop més allunyat de certes essències que el van convertir en la referència mundial del sector, el cervell del 8 del Barça recupera moltes necessitats per al joc col·lectiu del grup que tenen a veure amb la pausa de Xavi i la seva verticalitat habitual. Un dos en un en un moment que només ell és capaç d'entendre. Córrer o frenar. Controlar la pilota o donar-li velocitat. Aturar el partit o activar el vertigen. El barcelonisme espera veure'l de protagonista en les dues fotos que la temporada encara ha d'oferir als aficionats. Iniesta.
La samarreta de la senyera
Ha estat bonic mentre ha durat, però tot s'acaba. La samarreta de la senyera, aquella que un dia va ser la segona i ara la tercera del Barcelona, aquella que va provocar que Rosell i la seva junta, amb la gent que hi havia i que no és gaire diferent de la que hi ha ara, digués que seria eternament present, aquella tan bonica, deixarà d'existir a partir del curs que ve. El màrqueting, els calés, la sensibilitat... el que sigui. Endavant. Ja la recuperarem per a la selecció tan aviat com sigui possible. Tenim pressa.