Vèncer el consol
Ricard II, en l'obra del mateix títol de Shakespeare, ja ens va dir que el consol era un no res. Avui, que hem commemorat gairebé dia per dia el 400è aniversari de la mort de l'escriptor anglès (produïda el 3 de maig, segons el nostre calendari), les paraules solemnes del rei que guanyava com a poeta el que perdia com a monarca ens permeten considerar l'afany del títol de lliga que es disputa aquesta tarda com el consol mal paït d'una etapa que s'apaga.
“Poc importa, ningú no parla de consol / [...] Fem paper de la pols i amb ulls plorosos / escriguem el dolor sobre el si de la terra”, diu el rei, un cop perduda la batalla, en la segona escena de l'acte III, en traducció de Salvador Oliva. És un rei abatut que pren consciència que és humà enfangant-se. Al final, resultarà que és aquesta, la seva victòria; perquè la seva derrota gairebé fa llàstima. Com el Barça, lamentablement, perquè, aclofat a la Champions, el consol de la lliga i de la copa fan pensar més en allò que no ha pogut ser que no pas en els dos títols possibles que l'apuntalen.
“Qui no es consola és perquè no vol”, és una frase que es porta l'oli, perquè pren el consol com una fita. No sé si vostès coneixen ningú que s'enfronti a un repte per perdre'l. Un servidor més aviat coneix el cas contrari: el d'aquells esportistes que arribats a la muralla del dolor es consolen del mal amb la victòria que els estira.
Els poso un cas que es produirà demà passat i l'altre a la piscina del centre aquàtic de Londres en el transcurs de les proves eliminatòries o de classificació dels 4x100 i dels 100 m lliure femenins del campionat d'Europa de natació. En els últims metres, entre els corrents del fons i de l'aire, la nedadora Marta Gonzàlez vencerà la muralla del dolor i volarà cap a l'espectre del seu pare. I vencerà el consol del dol com no sap vèncer el del cansament un club com el Barça.