LA CONTRACRÒNICA
La lliga futbolísticament més cara
Sí, té bon gust. Assaborim-la. Aquesta lliga ha estat llarga, dura i complicada, i té molt mèrit haver-la guanyada. La temporada que ha tingut episodis com el 0-4 al Bernabéu, amb un joc d'altíssim nivell, o la mort de Johan Cruyff mereixia ser coronada amb un títol com aquest. Aquella victòria no podia quedar com una anècdota en una lliga perduda, perquè aquest ja no és aquell Barça llunyà en el temps que sovint s'havia de consolar derrotant el màxim rival però perdent les competicions. I l'inspirador de la millor època futbolística i de títols de la història mereixia l'homenatge d'un equip victoriós.
Té mèrit haver-la guanyat no només perquè els dos rivals del Barça fins a la penúltima i l'última jornada han estat els dos equips que jugaran la final de la Champions. També perquè és molt més competida del que sembla per la classificació. No hi ha cap rival que no plantegi dificultats. En aquest llarg domini del Barça en l'última dècada llarga, els rivals de les competicions espanyoles el tenen ben estudiat. Han buscat maneres de contrarestar el joc brillant de l'equip blaugrana i sovint les han trobat. Més que els rivals que el Barça troba sovint en la Champions, més plens d'estrelles però sovint menys competitius que molts equips de les competicions domèstiques.
No és casualitat que les dues últimes vegades que el Barça ha caigut eliminat en la Champions ha estat contra un equip de la lliga espanyola, l'Atlético. L'últim d'una altra lliga que el va eliminar va ser el Bayern, l'any que l'equip es va quedar sense Tito Vilanova a mitja temporada per la malaltia. La lliga que ha tornat a guanyar el Barça, la sisena de les últimes vuit, és la més dura i la més competida. L'esforç per sumar tants punts (fins a 91) és superior que en qualsevol altra lliga. Aquesta no és una lliga que la pugui guanyar un Leicester, perquè a diferència de la Premier els equips grans no dimiteixen. I els altres també competeixen.
I tampoc no està gens malament guanyar una lliga en l'última jornada. Preferiblement depenent d'un mateix, això sí, perquè les caramboles favorables probablement ja es van exhaurir amb les lligues de Tenerife i la del penal de Djukic. Aconseguir-la havent de guanyar l'últim partit recorda que no és tan fàcil com sembla altres vegades. I no deixa de ser un homenatge simbòlic a tres de les quatre del tècnic holandès. I la continuació d'un altre intent d'igualar el seu rècord de quatre lligues seguides.
Luis Enrique ja en té dues de seguides. La que es va guanyar ahir a Granada no va córrer perill. Malgrat que el Madrid es va avançar abans a Riazor, el Barça va tenir el partit controlat en tot moment a Los Cármenes. També hi va tenir a veure l'experiència acumulada en els últims anys jugant partits de màxima exigència i guanyant finals. Als blaugrana no els va tremolar el pols. Van anar creant el clima perquè arribessin els gols. I van arribar.
L'equip de Luis Enrique ha acabat fent el ple en els últims cinc partits de lliga. Ho necessitava i ho ha fet. Sense haver recuperat el millor nivell futbolístic, que segurament vam veure el mes de novembre, a l'entorn del magnífic 0-4 al Bernabéu. El Barça ha acabat empenyent la temporada a còpia de gols i d'aplicació defensiva. Amb això segurament li arribarà també per guanyar la final de copa. Per retrobar el millor futbol, però, necessita tancar aquesta temporada, descansar, refrescar-se i sacsejar la plantilla. Però d'això ja en parlarem. Ara és hora de celebració, perquè aquest títol val molt.