L'últim partit, a Canes

Quan acabi d'escriure aquest arti­cle, faré una excepció en la meva quo­ti­di­a­ni­tat al fes­ti­val de Canes i me n'aniré a un bar pròxim a l'estació de tren per seguir els par­tits del Barça i el Real Madrid, con­tra els seus rivals res­pec­tius, en l'última jor­nada de la lliga BBVA. A les cinc de la tarda, en una hora tau­rina, però que, si no recordo mala­ment, també era fut­bolística abans de la irrupció del fut­bol tele­vi­sat en cade­nes pri­va­des que han fet que l'horari dels par­tits es diver­si­fiqués en la mesura de les seves con­veniències. He dit que faré una excepció, però aquesta és habi­tual a Canes. Pràcti­ca­ment no recordo un fes­ti­val en què no hagi vist par­tits. A Canes hi he vis­cut mol­tes finals de la copa d'Europa/ Cham­pi­ons. Hi he hagut de feli­ci­tar a con­tra­cor molts crítics madri­lenys del Real Madrid quan el seu equip, a l'època de Raúl, va gua­nyar-ne quasi un parell o tres de segui­des. Quasi vaig tenir ganes de plo­rar quan el Milan va mar­car qua­tre gols al Barça a Ate­nes, però també, després de patir molt en un par­tit molt estrany, vaig fes­te­jar-hi el tri­omf con­tra l'Arse­nal. Tras­lla­da­des del dime­cres al dis­sabte, no hi he vis­cut més finals de la Cham­pi­ons, però l'any pas­sat vaig viure una arri­bada glo­ri­osa a Canes amb la clas­si­fi­cació del Barça con­tra el Bayern i, encara més l'endemà, amb l'eli­mi­nació del Real Madrid en la tor­nada de la semi­fi­nal con­tra la Juven­tus. També he de dir que hi he cele­brat algu­nes lli­gues, com ara aque­lla del 93/94 en l'última jor­nada que va pre­ce­dir al des­as­tre d'Ate­nes, però que també hi he vist con­su­mat l'altre des­as­tre de fa dos anys quan el Barça no va acon­se­guir gua­nyar l'Atlético de Madrid (en part perquè van anul·lar un gol legal a Messi, però obli­dem-ho perquè tam­poc no tinc clar que mereixés gua­nyar) en una altra última jor­nada.

He de dir que, amb aquest pre­ce­dent recent, me'n vaig a veure el par­tit amb una certa aprensió. No les tinc totes i, en fi, un cop publi­cat aquest arti­cle, que assu­meix el seu caràcter obso­let, aquest temor pot­ser sem­blarà ridícul. M'agra­da­ria que fos així. De fet, amb tots els res­pec­tes per al Gra­nada, si el Barça no el gua­nya pot­ser no es mereix el títol de campió de lliga. Ara bé, tam­poc se'l merei­xe­ria qui també encara el pot gua­nyar, aquest tos­sut Real Madrid insuls que, cata­pul­tat per la seva victòria al Camp Nou, ha arri­bat fins al final amb pos­si­bi­li­tats de vèncer.

Fa dos mesos, o pot­ser només fa un mes, sem­blava incon­ce­bi­ble. Sin­ce­ra­ment, jo m'havia fet la idea que a Canes hi arri­ba­ria amb el Barça clas­si­fi­cat per jugar la final de la Cham­pi­ons. I que, un cop aquí, no m'hau­ria de pre­o­cu­par per la lliga, de manera que podria veure cinema tran­quil·lament, perquè ja faria un parell o tres de jor­na­des que la tindríem gua­nyada. Però vet aquí que, en lloc de veure una pel·lícula, me'n vaig al bar cutre de prop de l'estació de tren. En fi, visca el Barça, mal­grat tot.