El Barça ha gua­nyat la lliga i han tor­nat a sor­tir els canons per dina­mi­tar l'èxit espor­tiu de l'equip català. Té molt a veure amb l'uni­vers que es cons­tru­eix en les xar­xes soci­als, en què els anònims, els rabiüts i alguns des­a­pren­sius a la vista de tot­hom s'han fet els amos de l'espai.

Ha estat gua­nyar el títol i fer una pas­se­jada per les xar­xes, Twit­ter més con­cre­ta­ment, per aca­bar escan­da­lit­zat. No només ja no es feli­cita el campió, fet que té un punt de com­prensió perquè no és aquesta lliga un exem­ple d'espor­ti­vi­tat, sinó que es qüesti­ona que sigui un digne gua­nya­dor.

Hi ha una mena de maquinària que s'activa automàtica­ment quan hi ha un aspecte sus­cep­ti­ble de ser bom­bar­de­jat, espe­ci­al­ment en matèria cata­lana o bar­ce­lo­nista, cap on milers de franc­ti­ra­dors dis­pa­ren a dis­creció uti­lit­zant pre­fe­rent­ment l'insult i la men­tida per des­qua­li­fi­car. Entenc per­fec­ta­ment que hi hagi gent que no enten­gui el que estic escri­vint, si durant el dia no per­den ni un segon a obser­var les xar­xes soci­als. Seguiu així, perquè sereu més feliços i esta­reu més ben infor­mats.

Jo sem­pre havia accep­tat com a part del joc que un cop s'acaba el que hi ha en dis­puta, cal feli­ci­tar el gua­nya­dor, a no ser que l'èxit s'obtin­gui a través d'una trampa des­ca­rada i inac­cep­ta­ble, que no és el cas. Admeto la lec­tura interes­sada des del Madrid per tal que la figura de Zidane quedi reforçada i es parli que el francès ja gua­nyat la seva lliga (?), com alguns col·legues han vol­gut trans­me­tre des de dis­sabte al ves­pre. El que em sem­bla incom­pren­si­ble és que s'hagi plan­te­jat, per exem­ple a través d'enques­tes, si el Barça ha estat merei­xe­dor del títol. Insis­teixo, si un ha estat mínima­ment espor­tista, és a dir, si almenys s'ha ves­tit de curt un parell de cops a la seva vida i ha com­pe­tit per un objec­tiu d'equip, no pot posar mai en dubte el final d'una com­pe­tició. La frus­tració d'haver per­dut no està renyida amb el fet de reconèixer els mèrits del gua­nya­dor, al qual s'ha de feli­ci­tar o callar.

Aquesta nova línia mar­cada per un sec­tor molt petit, però que és molt cri­da­ner en els mit­jans, està fent molt mal. Tant és així que cada cop més, per molts segui­dors d'un equip, sem­bla que té més importància ser més anti­ri­val que anar a favor del teu equip. Sí, facin aquest exer­cici en el seu entorn i enten­dran la quan­ti­tat de gent que tacada, con­ta­mi­nada o embru­tada per les pas­si­ons que gover­nen l'esport, cada cop més pre­su­meix més de ser un segui­dor anti­ri­val. Després no ens sor­pren­guem de les cre­ua­des de cables que apa­rei­xen per tot arreu, deri­va­des del fut­bol.

En un sec­tor majo­ri­tari del bar­ce­lo­nisme s'assu­meix que els seus èxits a l'Estat tenen legi­ons de detrac­tors, rabiüts i gent que odia pro­fun­da­ment el Barça i tot el que repre­senta, i aquests matei­xos bar­ce­lo­nis­tes també han con­vin­gut que ja no hi ha res a fer, perquè com més copes gua­nya el seu equip, més endins entren en el seu rival, cosa que fa impos­si­ble, arri­bats a aquest punt, una mica de sen­sa­tesa. Doncs bé, si no hi ha un punt de retorn al seny, donem per bo lla­vors que, com més endins, millor.