És molt difícil i estrany que un futbolista es despulli verbalment en una entrevista. El jugador professional acostuma a cercar circumloquis i a amagar la realitat, primer per protegir-se a ell mateix i, per extensió, per no fer mal al col·lectiu aconsellat pels gegantins assessors de comunicació que l'envolten. Quan es dóna la paradoxa que aquesta realitat es trenca, ens trobem davant d'un personatge que busca cremar-ho tot: o bé perquè vol sortir del club o bé perquè ja està a prop de la retirada i tant se li'n fot. Però és estrany que un futbolista de 21 anys, en aquest cas Pau López, es buidi i digui les coses com les pensa. En un món de mentides i mitges veritats, com ho és el del futbol, una escletxa de debilitat està mal vista i no és el més aconsellable per vendre un producte en què els futbolistes han d'aparentar i lluir bé a l'aparador. Estem en l'època dels dorsals amb els noms personalitzats; del blindatge dels entrenaments i de la protecció desmesurada de les estrelles. Uns tics que converteixen la feina del periodista esportiu en una mena d'ofici abocat a la contrainformació i més a prop del d'un espia de la KGB que no del d'un servidor públic que vol apropar als aficionats la realitat de l'esport en qüestió. Aquesta sobreprotecció al voltant dels esportistes els fa ser semidéus als ulls dels aficionats i desconeguts, fins i tot, per als que ens dediquem a la informació diària. L'entrevista que va publicar aquest diari a Pau López en l'edició de dissabte és un exemple de com la sinceritat juga un paper favorable i ens ajuda a retratar el dolorós procés de formació d'un noi del planter davant el seu repte de jugar a primera. Els futbolistes són persones que pateixen, estimen i dubten. No són màquines. Pau ho ha passat malament i en alguns moments ha pensat que el rol de la porteria li anava gran, però ha demostrat que té una personalitat enorme mostrant les seves debilitats en públic i convertint aquestes deficiències en fortaleses de futur.