És molt difícil i estrany que un fut­bo­lista es des­pu­lli ver­bal­ment en una entre­vista. El juga­dor pro­fes­si­o­nal acos­tuma a cer­car cir­cum­lo­quis i a ama­gar la rea­li­tat, pri­mer per pro­te­gir-se a ell mateix i, per extensió, per no fer mal al col·lec­tiu acon­se­llat pels gegan­tins asses­sors de comu­ni­cació que l'envol­ten. Quan es dóna la para­doxa que aquesta rea­li­tat es trenca, ens tro­bem davant d'un per­so­natge que busca cre­mar-ho tot: o bé perquè vol sor­tir del club o bé perquè ja està a prop de la reti­rada i tant se li'n fot. Però és estrany que un fut­bo­lista de 21 anys, en aquest cas Pau López, es buidi i digui les coses com les pensa. En un món de men­ti­des i mit­ges veri­tats, com ho és el del fut­bol, una escletxa de debi­li­tat està mal vista i no és el més acon­se­lla­ble per ven­dre un pro­ducte en què els fut­bo­lis­tes han d'apa­ren­tar i lluir bé a l'apa­ra­dor. Estem en l'època dels dor­sals amb els noms per­so­na­lit­zats; del blin­datge dels entre­na­ments i de la pro­tecció des­me­su­rada de les estre­lles. Uns tics que con­ver­tei­xen la feina del peri­o­dista espor­tiu en una mena d'ofici abo­cat a la con­train­for­mació i més a prop del d'un espia de la KGB que no del d'un ser­vi­dor públic que vol apro­par als afi­ci­o­nats la rea­li­tat de l'esport en qüestió. Aquesta sobre­pro­tecció al vol­tant dels espor­tis­tes els fa ser semidéus als ulls dels afi­ci­o­nats i des­co­ne­guts, fins i tot, per als que ens dedi­quem a la infor­mació diària. L'entre­vista que va publi­car aquest diari a Pau López en l'edició de dis­sabte és un exem­ple de com la sin­ce­ri­tat juga un paper favo­ra­ble i ens ajuda a retra­tar el dolorós procés de for­mació d'un noi del plan­ter davant el seu repte de jugar a pri­mera. Els fut­bo­lis­tes són per­so­nes que patei­xen, esti­men i dub­ten. No són màqui­nes. Pau ho ha pas­sat mala­ment i en alguns moments ha pen­sat que el rol de la por­te­ria li anava gran, però ha demos­trat que té una per­so­na­li­tat enorme mos­trant les seves debi­li­tats en públic i con­ver­tint aques­tes deficiències en for­ta­le­ses de futur.