El titu­lar: “El COI ha des­co­bert 31 nous posi­tius en els Jocs de Pequín del 2008 després de tor­nar a ana­lit­zar 454 mos­tres amb els últims mètodes” fa pen­sar que el dopatge tard o d'hora apa­reix per més que el vul­guin emmas­ca­rar. Ja sabem que la ciència avança que és una bar­ba­ri­tat i que a qui s'amaga dar­rere qual­se­vol pro­ducte per dopar-se està com­pro­vat que només és qüestió de temps que el des­co­brei­xin. Això sem­pre que per­sis­teixi la volun­tat de tenir un esport net, ja sigui el pro­fes­si­o­nal o el for­ma­tiu. N'hi ha arreu, segons els espe­ci­a­lis­tes. I això també és pre­o­cu­pant. Molt. El dopatge altera i esti­mula l'espor­tista per aug­men­tar el seu ren­di­ment. No és d'avui. És de sem­pre, aquesta tendència de vul­ne­rar l'espe­rit de la com­pe­tició. L'exigència i l'obli­gació de gua­nyar per man­te­nir un pres­tigi, una beca o un patro­ci­na­dor per con­ti­nuar fent esport i man­te­nir-se en l'elit obliga i reclama un esforç que el cos humà difícil­ment pot acon­se­guir. I molt menys de manera con­ti­nu­ada. Bus­quen ajuda des­es­pe­ra­da­ment. És pa per avui i gana per demà. Ho saben. I s'arris­quen molt fins a que­dar-se sense pa ni per avui ni per demà. Resis­tir-se a dopar-se és la temp­tació que cal que s'estalviïn els espor­tis­tes per com­pe­tir neta­ment davant d'alguna neces­si­tat mate­rial o psi­cològica. Resulta que sem­pre s'ha dit que feta la llei feta la trampa i que qui vul­nera la llei sem­pre va al davant. És veri­tat, però en l'esport els tram­po­sos tri­guen més o menys, però aca­ben des­co­berts. És cert que tot­hom s'omple la boca en con­tra del dopatge i a favor de pro­te­gir la salut. Aquesta és l'espe­rança dels que pen­sen que l'esport ha de set net. Però hi ha interes­sos que vul­ne­ren lleis sense mira­ments.

En el moment de fer-se públic un cas de posi­tiu per dopatge, la indig­nació apa­reix entre els afi­ci­o­nats i entre els matei­xos espor­tis­tes. S'ado­nen que algú ha tren­cat les regles del joc i ha com­pe­tit alte­rant les con­di­ci­ons habi­tu­als per a tots. Que els han enga­nyat. Que ens han enga­nyat a tots ple­gats. A tot­hom. Gene­ren indig­nació, molta indig­nació, i difícil­ment recu­pe­ren la cre­di­bi­li­tat. Passa i ha pas­sat amb el ciclisme que els casos de dopatge que han apa­re­gut han mar­cat nega­ti­va­ment aquest esport i els matei­xos ciclis­tes. Ha pas­sat també amb l'atle­tisme o amb els espor­tis­tes de l'Ale­ma­nya de l'Est. Els afi­ci­o­nats rela­ti­vit­zen o no s'aca­ben de creure les mar­ques que s'acon­se­guei­xen. I en tenen motius.

Les decla­ra­ci­ons de Lance Arms­trong i Ben John­son, per citar dos espor­tis­tes de renom, reco­nei­xent que s'havien dopat amb l'intent noble d'accep­tar la cul­pa­bi­li­tat o de voler nete­jar la seva imatge com fos per tot el que tenien en joc, no els va retor­nar el pres­tigi, sinó que va poten­ciar molt més el seu descrèdit davant dels seus com­panys i els seus segui­dors. La pit­jor repu­tació els acom­pa­nya per sem­pre.

Si asse­nya­len un espor­tista amb el dit per dopatge, el des­pres­tigi inunda tota la seva tra­jectòria d'una manera que difícil­ment es podrà espol­sar. Sigui inno­cent o cul­pa­ble.