Dopatge
o menys,
però acaben descoberts
El titular: “El COI ha descobert 31 nous positius en els Jocs de Pequín del 2008 després de tornar a analitzar 454 mostres amb els últims mètodes” fa pensar que el dopatge tard o d'hora apareix per més que el vulguin emmascarar. Ja sabem que la ciència avança que és una barbaritat i que a qui s'amaga darrere qualsevol producte per dopar-se està comprovat que només és qüestió de temps que el descobreixin. Això sempre que persisteixi la voluntat de tenir un esport net, ja sigui el professional o el formatiu. N'hi ha arreu, segons els especialistes. I això també és preocupant. Molt. El dopatge altera i estimula l'esportista per augmentar el seu rendiment. No és d'avui. És de sempre, aquesta tendència de vulnerar l'esperit de la competició. L'exigència i l'obligació de guanyar per mantenir un prestigi, una beca o un patrocinador per continuar fent esport i mantenir-se en l'elit obliga i reclama un esforç que el cos humà difícilment pot aconseguir. I molt menys de manera continuada. Busquen ajuda desesperadament. És pa per avui i gana per demà. Ho saben. I s'arrisquen molt fins a quedar-se sense pa ni per avui ni per demà. Resistir-se a dopar-se és la temptació que cal que s'estalviïn els esportistes per competir netament davant d'alguna necessitat material o psicològica. Resulta que sempre s'ha dit que feta la llei feta la trampa i que qui vulnera la llei sempre va al davant. És veritat, però en l'esport els tramposos triguen més o menys, però acaben descoberts. És cert que tothom s'omple la boca en contra del dopatge i a favor de protegir la salut. Aquesta és l'esperança dels que pensen que l'esport ha de set net. Però hi ha interessos que vulneren lleis sense miraments.
En el moment de fer-se públic un cas de positiu per dopatge, la indignació apareix entre els aficionats i entre els mateixos esportistes. S'adonen que algú ha trencat les regles del joc i ha competit alterant les condicions habituals per a tots. Que els han enganyat. Que ens han enganyat a tots plegats. A tothom. Generen indignació, molta indignació, i difícilment recuperen la credibilitat. Passa i ha passat amb el ciclisme que els casos de dopatge que han aparegut han marcat negativament aquest esport i els mateixos ciclistes. Ha passat també amb l'atletisme o amb els esportistes de l'Alemanya de l'Est. Els aficionats relativitzen o no s'acaben de creure les marques que s'aconsegueixen. I en tenen motius.
Les declaracions de Lance Armstrong i Ben Johnson, per citar dos esportistes de renom, reconeixent que s'havien dopat amb l'intent noble d'acceptar la culpabilitat o de voler netejar la seva imatge com fos per tot el que tenien en joc, no els va retornar el prestigi, sinó que va potenciar molt més el seu descrèdit davant dels seus companys i els seus seguidors. La pitjor reputació els acompanya per sempre.
Si assenyalen un esportista amb el dit per dopatge, el desprestigi inunda tota la seva trajectòria d'una manera que difícilment es podrà espolsar. Sigui innocent o culpable.