Joiós equip
El curs futbolístic del Barça ha acabat i, malgrat la decepció de l'adéu en la lliga de campions, resulta impossible no atorgar-li la màxima nota, que va en paral·lel en certa manera al cos que li ha quedat al seguidor blaugrana després de veure com es va proclamar el seu equip campió de la copa diumenge passat. No entraré a valorar com juga el Barça, perquè per molta gent el que importa és que s'ha guanyat el títol per sobre de com s'ha assolit, i per segona temporada, el Barça es fa un tip de guanyar, malgrat que des de d'una mirada particular el seu futbol a mi no m'entusiasmi. Però reconec que és prou atractiu per a molta gent i, sobretot, que acaba aconseguint el que es busca: els títols. Malgrat no jugar bé, o més aviat no saber controlar els partits i sovint jugar a la ruleta russa permetent el descontrol al camp, el Barça de Luis Enrique sap guanyar títols i, per tant, és competitiu.
En qualsevol dels escenaris històrics de patiment del Barça, el partit de diumenge hauria estat perdut sense remei. En canvi, al Vicente Calderón, va aparèixer un equip realment a imatge del seu tècnic, per com va contenir el rival, per com es va defensar i perquè finalment no va desaprofitar l'ocasió quan el partit es va anivellar en nombre de jugadors en la pròrroga.
Té mèrit, el que abans hauria estat una derrota cantada, ara acaba en victòries que sovint reporten títols. Aquest és, per sobre de tot, un Barça poderós. Un equip que, tot i que pot arribar a flaquejar com d'altres, sap competir. És clar, té Messi, i això és un avantatge que la resta d'equips no tenen.
És tan poderós, aquest jugador, que ha acabat amb la imaginació dels que escrivim per buscar l'adjectiu que acabi definint una nova obra d'art seva. No cal estar cada dia martiritzant-nos i invocant el futur quan ell no hi sigui per entendre el que passa. No, si us plau, el que s'ha de fer és gaudir-lo en cada acció, en cada gest, en cada passada, cada vegada que esbronca un àrbitre perquè no aplica el reglament abans que algú li trenqui una cama per reiteració. És una passada veure'l jugar a futbol, igual que a Iniesta, un migcampista cridat a jugar una trentena de partits cada any, i no espatllar-se, per arribar al moment de recollir els títol i quedar enlluernats per la seva màgia.
Piqué també està pletòric, i cada cop que se li posa cara de futbolista apareix un fenomen a la rereguarda de l'equip. Piqué necessita una penalització cada curs, una estirada d'orelles o que algú el posi al seu lloc, però quan retorna, és per gaudir-lo.
Aquesta ha estat una temporada molt coral, en què no hi ha hagut ni la lliga de Messi, ni la copa d'Iniesta ni el mundial de clubs de Piqué, ni l'equip de Luis Enrique, però en què sí que s'ha confirmat una tendència que genera molta confiança, i és que aquest equip té moltes coses bones, però una per sobre de tot té gol. I aquí apareix el segon any de vida del triplet atacant, que ha posat punt final al curs amb 131 gols. És una xifra desproporcionada. I més encara perquè l'any passat el va tancar amb 122. És a dir, els amics del davant han fet en dues temporades 253 gols. Penseu-ho una estoneta: 253 gols en dues temporades entre tres jugadors.