Aquesta setmana s'ha confirmat que Jennifer Pareja no ha estat convocada per participar en els Jocs Olímpics de Rio amb la selecció espanyola de waterpolo. És indubtable que la jugadora olotina ha contribuït en els últims anys al salt de qualitat del waterpolo femení de casa nostra. Ha estat peça fonamental del cicle triomfal del CN Sabadell i de la selecció espanyola, a més de capitana i millor jugadora de l'any 2013. Més enllà de la lletra petita i del dia a dia que desconec, la decisió de Miki Oca és valenta, ambiciosa i suposa tota una declaració d'intencions. Deixar fora una de les líders de l'equip en els últims anys és també un missatge per a les que hi van. En l'esport d'elit professional el que s'ha fet és fugisser. La credibilitat s'ha de demostrar dia a dia. L'ambició, la humilitat i l'ordre són fonamentals per seguir donant forma a equips guanyadors. Oca ha cregut oportú fer una sacsejada just abans dels Jocs i demostrar que no hi ha vaques sagrades. Al seu dia també ho va fer Guardiola quan va arribar al Barça amb Ronaldinho i Deco. I molts d'altres, en canvi, han acabat sent víctimes de la incapacitat per prendre decisions doloroses, però necessàries amb professionals de màxim nivell. L'equip femení de waterpolo no va pujar al podi en l'últim mundial ni en l'europeu. Evidentment, no és culpa de Jennifer Pareja. Amb ella, l'equip es va classificar per als Jocs en el preolímpic. Miki Oca ha buscat sorprendre i convèncer per fer reaccionar i és que la revisió constant dels projectes és vital per progressar. Em mullo a favor d'aquesta decisió valenta i, al mateix temps, em sembla intel·ligent i generós el silenci de Jennifer Pareja. És un cop molt dur i lluny de reaccionar des de la visceralitat està deixant reposar la seva no-convocatòria per a uns Jocs pels quals havia treballat els últims quatre anys. Això és una reacció de líder, aquest cop des de fora de la piscina. La mateixa reacció que busca el seleccionador a de la piscina deixant-la fora dels Jocs.