La crisi ha fet mal a (quasi) tot arreu, però, com sempre passa, hi ha sectors que la pateixen més que d'altres. I per desgràcia, acostumen a ser els més dèbils. La crisi ha provocat decisions dels que manen difícils d'entendre, perquè a l'hora de prioritzar es camina en una direcció i no pas en una altra. La sanitat, lamentablement, acostuma a no rebre ni el que necessita ni el que es mereix. I ahir, a la pista d'atletisme de la Mar Bella de Barcelona, ho vam poder comprovar un cop més.

Ahir, allà, a prop del mar, amb un cel ben blau, amb un sol espatarrant, gairebé 500 infants es van aplegar per jugar a futbol, bàsquet, hoquei, judo i atletisme, entre d'altres esports, per anar en bicicleta, pujar al rocòdrom o, simplement, per ballar ben acompanyats d'amics de tot arreu. Amb i sense cadira de rodes, amb i sense crosses, amb i sense pròtesis... Tots junts, plegats, sense distincions, sense que cap handicap suposi un fre per desenvolupar l'activitat física, sense que la situació serveixi per dir no a fer un pas endavant.

Tots els infants reien. I els seus acompanyants, també. El dia està marcat en les seves agendes i, per això, quan arriba, la festa és grossa. Es vesteixen amb la seva samarreta groga, la llueixen amb orgull, l'ensenyen a tothom. És un senyal d'identitat que els converteix en una gran família, amb petons i abraçades a dojo, entre els que es coneixen i entre els que no. No importa. Si porten la samarreta groga i aquell dia, a aquella hora, estan allà, a la Mar Bella, si han vingut de lluny, de prop o de vés a saber on, són dels seus. I, per tant, són amics. I amb els amics el que es fa és passar-ho bé.

Ahir, però, no hi eren tots. Hi faltava una persona. Només una, però molt important. Ahir, a la Mar Bella, no hi havia aquell senyor prim que organitzava aquella trobada marcada en l'agenda. Aquell senyor canós que s'asseia a la cadira de rodes i jugava a bàsquet, i quan s'aixecava anava a xutar la pilota de futbol i, després, tornava a la cadira i agafava l'estic. Aquell senyor amb un motoret al cul que saludava un per un tots els seus amics. Tots. Un darrere l'altre. I per això tots l'estimaven molt. Els nens i els adults. Els més grans, a més de valorar la seva trajectòria, agraïen el seu compromís. Li deien “el rei mag”. Allà on l'administració no arribava, el seu rei apareixia i els ajudava. Que si una cadira de rodes, que si una d'adaptada per fer hípica, esquí o vela, que si material divers... “El rei mag”, encara que no fos 6 de gener.

Ahir, a la Mar Bella de Barcelona, la Fundació Cruyff va fer la seva reunió anual amb totes les entitats que treballen amb infants amb discapacitats físiques i psíquiques amb les quals tenen acords de col·laboració. El Johan no hi era. Bé, no hi era físicament. Però és clar que hi era. I ben present. Aquest és el seu llegat més gran. La pilota està bé. Molt bé, diríem. Però el que fa la seva fundació és espectacular. Sense debats inútils, sense comparacions, sense enveges. Qui no ho hagi vist ni gaudit mai, que faci el favor d'acostar-se l'any que ve a la Mar Bella de Barcelona. Allà es podrà trobar amb l'esperit d'aquell senyor prim, canós i que tenia un motoret al cul.