Em fa l'efecte que ja he comen­tat alguna altra vegada que no sóc gaire afi­ci­o­nat als guar­dons indi­vi­du­als que es con­ce­dei­xen a espor­tis­tes i entre­na­dors d'equip. Entenc que for­men part del negoci i també de l'espec­ta­cle. I que aquesta mena de pre­mis gene­ren, per a molts, interès, debat i polèmica. Però, si hagués de triar, els veig més ajus­tats per a esports indi­vi­du­als que no pas per a col·lec­tius.

Ator­gar aquests pre­mis a espor­tis­tes d'equip és, al meu enten­dre, molt més sub­jec­tiu, dis­cu­ti­ble i difícil d'ava­luar.

I una bona mos­tra la tenim amb la recent nomi­nació dels millors juga­dors i entre­na­dor de la dar­rera fase regu­lar de la Lliga ACB de bàsquet. De ben segur que tots els gua­nya­dors han fet mèrits sufi­ci­ents per poder aspi­rar a aquest guardó. Tots ells han estat pro­ta­go­nis­tes des­ta­cats de la com­pe­tició.

Però quin és el cri­teri que se segueix, per exem­ple, per ele­gir el millor tècnic de l'any? Les victòries acon­se­gui­des i el lloc ocu­pat en la clas­si­fi­cació final? El poten­cial de la plan­ti­lla que entre­nen? La pro­gressió que han fet res­pecte de la tem­po­rada pas­sada? O la difi­cul­tat de l'objec­tiu que tenien a l'inici del cam­pi­o­nat?

Hi ha, per tant, molts fac­tors a tenir en compte i tinc la impressió que, gai­rebé sem­pre, el que es pri­o­ritza són els tri­omfs, els títols, més que tota la resta. Crida més l'atenció qui ocupa la part alta de la clas­si­fi­cació que qui lluita per evi­tar el des­cens. Qui es col·loca en zona de play-off més que qui ha pro­gres­sat de manera nota­ble res­pecte de la tem­po­rada ante­rior.

I, sovint, tant hi fa amb la plan­ti­lla que ho acon­se­guei­xes i amb el pres­su­post de què dis­po­ses. Sem­bla com si tots aquests aspec­tes fos­sin secun­da­ris i el cert és que no ho són gens. És cert, que tenir un equip de garan­ties amb un pres­su­post potent gai­rebé t'obliga a estar dalt de tot cada any, i el que no sigui això es qua­li­fica de fracàs.

Però aca­bar en posi­ci­ons de play-off després d'haver estat la tem­po­rada ante­rior en zona de des­cens o acon­se­guir la sal­vació amb un pres­su­post més que modest, vint vega­des, com a mínim, infe­rior als clubs ano­me­nats més grans, té tant o més mèrit que el pri­mer dels casos. El reco­nei­xe­ment, però, no acos­tuma a ser el mateix.