El Madrid és un equip amb molta sort. Dissabte va aconseguir un gol il·legal que el va encaminar cap a la Champions, un fet que es repetia, perquè un gol també il·legal va ser determinant per guanyar la seva setena
copa d'Europa.

Enmig d'aquests dos esdeveniments, un corrent ciutadà ha pretès seguir removent en la història per desqualificar les cinc primeres copes d'Europa del Madrid i demana, a través de la recollida de signatures, que li siguin anul·lades.

Ja ningú discuteix la sort que persegueix els blancs, i l'exemple més palès que quedarà per a la història serà aquesta darrera Champions, en què mentre la resta de rivals s'anaven deixant la pell en les eliminatòries, l'equip de Florentino Pérez sempre ballava amb la més desitjada per tots, sorprenentment.

També la història ens dirà que en el període de temps que el Barça ha estat un referent, el seu gran rival s'ha endut dues lligues de campions, cosa que ens porta inevitablement a referir-nos a una peculiaritat intrínseca dels blancs, que és el seu gen guanyador i la capacitat que té el club madridista per traslladar als seus jugadors aquest nivell de competitivitat extraordinari, que al Barça quan s'ha produït ha generat un clima d'eufòria, donant per entès que l'equip català assolia un moment àlgid i equivalent al del seu rival, amb el qual no poques vegades s'ha volgut emmirallar.

Per guanyar, el Barça necessita l'excel·lència. El Madrid necessita poca cosa. Si el Barça guanya i ho fa amb alguna jugada sospitosa, tothom hi posarà l'ull per assenyalar les trampes del club català. Davant l'allau d'accions que beneficien el Madrid, i que voregen els marges del reglament, hi ha silenci i oblit. No hi ha més. Hi ha un corrent potent en el barcelonisme que vol superar la seva madriditis no posant cap però, malgrat que un penal d'escàndol contra l'Atlético no assenyalat els fes fora dels quarts aquest curs. S'ha establert que no hi ha queixa que valgui si l'equip no ha donat respostes futbolístiques al camp per guanyar el partit. Tot el contrari del que passa en el madridisme, en què justificar la trampa i els errors arbitrals ha esdevingut un esport assumit com a propi. Això també va amb els gens de la tropa.

El Barça ha fet una bona temporada i un final de curs de nota, de nota alta. Tothom sap que guanyar el títol de la regularitat té un mèrit suprem, al qual va afegir una copa en què va saber aixecar-se davant les adversitats i aixecar-la com a campió.

Aquest no és un escenari com el del doblet del Barça en el primer any de Louis van Gaal, quan el Madrid es va enfrontar amb una Juve que es va convertir en l'equip de Catalunya per un dia. Si perdia, com era d'esperar, el Madrid tancava l'any en blanc i es quedava fora d'Europa el curs següent. Un gol en fora de joc li va donar el títol, i aquella copa va actuar com si una bomba atòmica hagués caigut sobre tot el que havia aconseguit el Barça aquell curs.

Ara les coses són molt diferents. La il·legalitat continua ben viva i el gen guanyador del Madrid es manté en forma, però en aquesta forquilla de quasi vint anys, el Barça ha sabut fer molt cops les coses de forma extraordinària, tant que s'ha endut dos cops un triplet, fita encara no assolida per d'altres, que, això sí, ho tenen clavat ben endins.