La copa del Rei també la va guanyar el Barça, de manera que va aconseguir el doblet. En una final en què hi va haver de tot, els de Luis Enrique van tenir paciència, ofici i finalització. El pes del seu nom i la constel·lació de les seves figures va ser una llosa per a un bon Sevilla. Per guanyar una final has de jugar bé el màxim de temps possible i tenir un estat anímic alt i moltíssima il·lusió, entre altres factors, sense oblidar-nos d'una mica de sort en moments determinants. Algú va dir que les finals són per guanyar-les, tota una declaració d'intencions, en què el pragmatisme s'imposa. Cada equip intenta ser fidel al seu estil, el que l'ha fet ser un equip gran, mitjà o petit. Adaptar-te a les circumstàncies del joc i fer una bona lectura del que succeeix és imprescindible per assolir la fita plantejada. Fins i tot, un pèl de sort també. Què hauria passat si Suárez no s'hagués lesionat? Ningú ho sap, però l'entrada d'un migcampista més (Rafinha) va ser clau per equilibrar un partit que no estava clar. Explico això perquè el trident és intocable per a l'entrenador, llevat de lesió. La realitat és que l'estratègia usada per Luis Enrique, fer servir pocs jugadors a banda dels titulars, li ha anat bé en la lliga –malgrat que tenia dotze punts d'avantatge i al final va guanyar per un– i en la copa. L'eliminació de la Champions demostra com n'és, de difícil, repetir el triplet. Es juguen molts partits i necessites una plantilla àmplia, motivada i amb una bona banqueta, perquè jugar tants partits és complicat. Les rotacions són imprescindibles en aquests casos, distribuint partits i minuts d'una manera raonada. No és fàcil. Només cal veure equips del potencial i el nivell del PSG, el Manchester, el Chelsea i el Milan, entre d'altres, la pobra temporada que han fet, però el Barça ha marcat diferències i ha de seguir pel camí que ha triat. La tasca del servei tècnic encapçalada pel bon Robert Fernández ha de gestionar bé les entrades i sortides per continuar aquesta línia que ha enlluernat tothom. Trobo a faltar que pugin més nois del planter per afegir el plus que dóna sentir els colors. D'ençà de Busquets i Pedro, no ha sortit cap titular, llevat de Sergi Roberto, que si segueix així, aviat ho serà.