La botzina va dictar la fi del partit sonant amb la mateixa força de sempre però amb l'eco de l'últim desenllaç. I la temporada va quedar palplantada, sense obrir boca i tombant l'esguard, cercant l'horabaixa. Com petrificada, mentre el bàsquet se'ls mirava, a ella i al club, amb les mans sota les aixelles i el posat de la insondable incomprensió.

La temporada de la Penya ha acabat sense pena ni glòria, equidistant de les places del descens i del play-off. Amb 13 victòries i 21 desfetes, el balanç més eixut des del 2001 quan l'equip va tancar l'acta amb un 11-23. Sense glòria ni pena, amb 13 victòries i en família, aplegant tot just 3.861 espectadors de mitjana en els darrers cinc partits jugats a l'Olímpic. Sempre segons les dades que facilita el club, la gràfica dels aficionats verd-i-negres que han fet costat a l'equip ha passat dels 5.851 de la temporada passada, als 5.146 de la primera volta d'aquesta fins als 4.752 de la segona, per morir en els apuntats 3.861 dels últims cincs partits (Manresa, Obradoiro, Bilbao, Guipúscoa i Gran Canària).

Tothom té la seva opinió, fins i tot l'altra gent, i es pot insinuar que la prematura manca d'objectius va aguditzar la tendència a la baixa. Però tampoc seria ben bé això, perquè, comptat i debatut, en la classificació abans de rebre els cinc equips citats i encara amb deu jornades per jugar, el Joventut era a només dues victòries de la vuitena plaça. Tenien, els fidels de la Penya, prou bones raons per fer costat a jugadors i tècnics, i s'hi si volien fixar bé tenien també el play-off en el punt de mira. Però l'aficionat verd-i-negre, que diu, que se sent i que es vol singular i diferent, va acabar deixant l'equip a la intempèrie. Incomprensiblement, perquè estem parlant d'un equip amb identitat, continuïtat i personalitat. Un Joventut amb una plantilla vertebrada per un important grup de jugadors formats a Badalona i amb continuïtat respecte a la que l'any abans havia jugat la copa i el play-off. Un equip amb cares recognoscibles i amb personalitat, amb un joc vistós i característic, modern i generós als sentits, amb aquesta treballada preferència pel tir de tres punts tan encomanadissa. “Teníem dos objectius”, explicava el president Jordi Villacampa la setmana passada: “No baixar i mantenir el nostre pla econòmic. I els hem aconseguit tots dos.”

És de suposar que, a banda de ser “estrictes” en la despesa, l'economia del club verd-i-negre també conserva algunes constants vitals gràcies al contracte que l'ACB va signar ara fa un any amb Movistar. I potser sí o potser no i serà el temps qui dirà en quin grau la relació causa-efecte és aquí pertinent, però compte amb restringir el producte als canals de pagament perquè, fills com som de la cultura de la gratuïtat, aquests mai tindran la repercussió del mitjà que treballa en obert, per no parlar, en el cas dels nostres equips, del prolífic tractament que en feia TV3, de la constant presència en les seves plataformes i de la impagable feina que significava a l'hora de congregar i fidelitzar aficionats al pavelló. Compte, perquè en això del bàsquet, per molt quadrats que es puguin tenir els comptes, un club mai no és tan pobre com quan està sol.