Avui dia, sense relat no pots ni sortir de casa. Tant se val si s'ajusta a la realitat o si et venen una moto sense rodes. El cas és col·locar-lo a l'opinió pública, i aquests dies ens n'hem empassat un de ben gros amb la consecució de l'onzena, presentat com un conte blanc de fades. Florentino és un as quan vol difondre el seu producte. Té uns guionistes dignes de Hollywood, un exèrcit de veus monolític. En uns mitjans dominats a voluntat, ningú aixeca el dit per argumentar que, per exemple, CR7 va signar una final d'acord amb la seva mediocre prestació en grans partits, que no corresponia a un cadell com Lucas Vázquez la responsabilitat d'inaugurar la tanda de penals o que Zidane no ha fet res de nou amb el ramat de cromos que li ha tocat bregar. No ens hauríem d'estranyar. És el mateix laboratori on s'ha negat sistemàticament el pa i la sal al fantàstic Barça, coherent amb la seva manera de viure esport i política, guiats pel cabdillatge de l'Ésser Superior. El relat el posen ells i et toca empassar-te'l, vulguis o no. No et deixen ni apel·lar a les evidències. Ara, si guanyes la Champions, el que faci el rival no té cap importància, el doblet i els quatre títols no valen res. Ells dicten, però no cal respondre amén, assumir la mentida i agenollar-se. Aquí, un grapat de gent ha engolit que són uns predestinats, que guanyen per decisió divina i totes els ponen. Deuen tocar la glòria certificant la revifada del proverbial fatalisme culer quan alerten d'un empat a orelludes en color entre els tocats per la vareta màgica i aquells que han tingut la sort puntual de comptar amb Messi i un model excepcional, executat per una generació fantàstica. Trampes dialèctiques que, per desgràcia, calen. El seu objectiu, complert.

Parlant de Messi, ja tenen la foto que volien, l'empastifada d'imatge ha estat monumental. La persona física que més impostos paga d'Espanya és el nou cap de turc, que als de la seva corda no se'ls pot tocar. I menys si els persegueix Marta Silva de Lapuerta, advocada de l'Estat i exdirectiva del Madrid amb Pérez. Res de justificar l'hipotètic frau, però algú podria fer-nos el favor d'indagar de quin invisible poder brollen aquestes ordres, i més quan arriben a l'extrem de qualificar-lo com a cap mafiós sense que se'ls caigui la cara de vergonya. El relat. Van guanyant en la tasca de la gota malaia, pacient i continuada, de fer-nos veure el món i la realitat segons els convé. Florentino es pot carregar, de passada, periodistes independents del nivell de Segurola i Diego Torres, que no passa res. Aquí ens estem acostumant a no replicar perquè el nostre relat va en sentit contrari. Contra l'eufòria aliena, estupefacció pròpia carregant-nos de raons entre Alves, Bartra i Gonçalves, la falta d'esma en el cas de les estelades, l'inadmissible xantatge d'Adriano o el directiu Arroyo anunciant amb la boca petita que això del patrocinador va per llarg. No cal recordar que ha estat el secretari tècnic, i no el president com pertocava, qui ha confirmat la falta de fons per fitxar el que caldria. Aquí, fa anys i panys que els únics amb relat solvent son els futbolistes fent la seva feina. La resta sembla una diabòlica obra de la senyora Silva, mentre Florentino es peta de riure. Ens han tornat a menjar la moral per continuada incompareixença dels nostres representants.