Roy Hodg­son des­til·lava una aroma sos­pi­tosa a whisky anyenc i a puro que a tots ens va fer arru­far el nas quan la fede­ració no només el va con­fir­mar en el càrrec el 2012, sinó que va deci­dir donar-li tres anys. Tots teníem a la retina el seu Ful­ham i la final de l'Europa Lea­gue con­tra l'Atlético l'any 2010. Aquell equip era tan entra­nya­ble com poc retòric, pragmàtic fins a la saci­e­tat. Era el 4-4-1-1. Fut­bol britànic de tota la vida. De veri­tat aquell era el pla que Angla­terra tenia per al seu futur? “Sig­ni­fica fer pas­ses enrere cap als anys més fos­cos”, va dir ales­ho­res Gary Lineker.

En rea­li­tat tots pensàvem que Hodg­son era una opció poc ambi­ci­osa per a una Angla­terra que tot just aca­bava de fra­cas­sar en el mun­dial de Sud-àfrica i que ja feia anys que recla­mava moder­nit­zar-se. Hodg­son va afe­gir més lle­nya al foc. La seva etapa la Liver­pool tam­poc aju­dava a sus­ten­tar la decisió de la fede­ració anglesa (FA). Però Hodg­son, que va començar a entre­nar el 1976 i que ha vis­cut molt del fut­bol escan­di­nau –ha entre­nat a Dina­marca, Finlàndia, Suècia i Noru­ega– ha sabut difu­mi­nar el traç cari­ca­tu­resc amb què l'havien dibui­xat els mit­jans angle­sos i treure's de sobre l'aroma de pas­sat apos­tant pel futur. Al Bra­sil fa dos estius el seu equip no va gua­nyar cap dels tres par­tits que va jugar, però tots ens vam que­dar amb ganes que ho fes, d'alguna dosi més d'una Angla­terra fresca, molt més versàtil amb l'entrada de Wils­here, amb la ver­ti­ca­li­tat de Ster­ling i amb el talent de Stur­ridge, més pro­pera a l'estil medi­ter­rani que no a l'enquis­tat fut­bol britànic. “Angla­terra té un futur bri­llant”, va afir­mar un Hodg­son, que des d'ales­ho­res no s'ha guar­dat res. Ha man­tin­gut la seva fe en apos­tes com Wils­here i Bark­ley i ha incor­po­rat fins a l'última gota de talent que ha anat tra­ient el cap per la Pre­mier Lea­gue. John Sto­nes, Harry Kane, Jamie Vardy, Eric Dier, Dele Alli i, per aca­bar, Mar­cus Rash­ford. Se li agra­eix la seva deter­mi­nació, la seva Angla­terra des­til·la aires de canvi. Els cro­mos hi són tots, resta veure com els uti­litza, com és capaç de gene­rar per a cada fut­bo­lista un eco­sis­tema simi­lar al que tenen als seus clubs. No serà fàcil. Dijous con­tra Por­tu­gal ho va inten­tar amb Roo­ney, Vardy i Kane junts al mateix onze i no va convèncer. “Està bé posar Kane i Vardy, però no d'extrems”, es va quei­xar Alan She­a­rer. I amb raó. En la llista de Hodg­son estan tots els noms que anhelàvem, però caldrà veure com coha­bi­ten en un ter­reny de joc. A pri­ori s'apre­cia sobre­po­blació de davan­ters i de mig­cam­pis­tes per jugar en zones inte­ri­ors –Hen­der­son, Wils­here, Alli, Bark­ley...–. Només Ster­ling té vir­tuts d'extrem pur, per eixam­plar el camp i és difícil veure un bon negoci a sacri­fi­car juga­dors com Vardy i Kane perquè tre­ba­llin a la banda. És per­dre l'essència que els ha fet grans al Lei­ces­ter i al Tot­ten­ham. Recorda al que ha succeït en l'última dècada a l'Argen­tina, on tenir Agüero, Tévez, Higuaín, Lavezzi i com­pa­nyia ha estat molt sovint una inco­mo­di­tat més que un luxe per la difi­cul­tat fer-los coin­ci­dir tots en un onze.

Ava­lat per una fase de clas­si­fi­cació imma­cu­lada, Hodg­son ha estat valent i sin­cer en la tria del talent. Ha recom­pen­sat la tem­po­rada de juga­dors com Dier, Kane, Vardy i Alli i a tots ens ha gene­rat expec­ta­ti­ves d'una Angla­terra per fi com­pe­ti­tiva. Però ara li falta el més difícil, mun­tar el tren­ca­clos­ques.