Intervenció divina com a via de solució als problemes terrenals. Dijous, Bartomeu i la directiva van recuperar l'ofrena institucional de títols a la Mercè, pietosa tradició interrompuda pel descregut d'en Laporta. S'escuden dient que era a petició d'una sòcia. Doncs que escoltin ara els bastants més que els exigeixen assumir les seves responsabilitats, com correspon en democràcia. L'endemà, encara en capella, es confirmava un dels esperpents més atrevits dels darrers temps, la confirmació definitiva d'una mentida catedralícia, d'un nyap monumental que acabarà fent que el club sigui sancionat mentre els responsables en queden exonerats, sense cap voluntat de presentar la dimissió immediata per simple sentit de la decència. Han fallat al club, als votants i a la seva pròpia consciència, si encara l'escolten. Ja no sabem si ens aclapara més deixar el club en mans tan maldestres o la desídia del barcelonisme, incapaç d'exigir bon govern als que haurien de ser modèlics en la gestió. La Mercè com a idea ressuscitada i patró a seguir. D'acord, encomanem-nos a la providència i oblidem les errades terrenals. En coherència, que pugin a Montserrat per demanar ajut a la Moreneta en la temerària aventura de l'Espai Barça, que requerirà prodigis sobrenaturals per pagar-lo, si atenem, homes d'escassa fe, el magre estat de la caixa. Iniciada la gira religiosa, també convindria posar un ciri dels grossos a Sant Ramon de Penyafort, patró dels advocats catalans, a veure si així aconsegueix traure els futbolistes de les banquetes d'acusats repartides per diverses instàncies judicials. Ignorem quin sant s'encarrega de vetllar per la Masia, però tampoc sobraria alguna novena abans que acabi com un solar i ens acostumem a refitxar a preu d'or aquells fills pròdigs que marxen gratis del cau. La situació del planter ja iguala el tercer secret de Fàtima, misteri llargament irresolt. Nosaltres, solidaris, també apel·larem als sants que vetllen per l'exercici del periodisme, pregant que ens preservi la llibertat d'expressió, tan ofegada com al Real de Florentino, sense que ningú remugui aquí per la pressió contra els dissidents.

Ben pensat, caldria la intervenció de mig santoral per implorar a Messi que actuï amb cristiana resignació i sàpiga portar la creu d'un club que reposa sobre les seves espatlles, a falta d'altres ajuts i capacitats. Haver votat qui confia en aliats sobrenaturals comporta similar purgatori al d'aquells que van dipositar la papereta en suport de la CUP i ara mostren un pit ple de blaus a còpia de cops en acte de contrició. El Més que un club ja fa temps que ha abandonat tal etiqueta desproveïda de contingut per emprendre el camí d'una institució confessional, en la qual caldrà moltíssima fe de seguir endavant sota l'erràtica guia d'aquests devots de la Mercè. Com que ells no se'n surten, apel·len a instàncies superiors. És tan gros que només hi ha un precedent històric de condemna no esportiva del Barça: va ser l'any 1925, quan el club va ser suspès sis mesos per la dictadura de Primo de Rivera, però aleshores el motiu no generava avergonyiment des de cap perspectiva honorable. Era per la xiulada a la Marcha real. Digueu-nos agnòstics, però, si seguim així, acabarem catòlics de missa per demanar al cel que ens lliuri d'aquest mal. Amén.