He sentit comentaris i he llegit articles d'homes de la meva generació que m'han fet present que Cassius Clay (crec que no tant Muhammad Ali) té un pes (he tingut la temptació d'escriure “un pes pesant”, però l'evident joc de paraules crearia un equívoc) en la seva vida originat en la infantesa, transcorreguda a finals dels anys seixanta i primers dels setanta, en què el boxejador recentment desaparegut es va convertir en un seu heroi: tenia carisma i volien que, amb els seus moviments de cames i els seus cops fulgurants, guanyés els seus rivals, com ara Joe Frazier i George Foreman. Jo he tingut el desig incert de voler-ho compartir, però, buscant al meu bagul dels records d'infantesa, pràcticament no n'he trobat cap. Tanmateix, he recordat que, quan era petita, els meus germans em parlaven de Cassius Clay (no de Muhammad Ali, i això que, buscant el moment en què hi va haver el canvi de nom, crec que ja s'havia produït) i m'imagino, sense que m'arribi a semblar que m'ho invento, que una nit em van despertar a les quatre de la matinada perquè veiés un combat seu a la televisió. De la mateixa manera que em van despertar perquè veiés la hipotètica (la meva generació ha cultivat la idea que és una mentida nord-americana) primera trepitjada d'un home a la Lluna. I és així que, siguin les dues coses veritat o mentida, és com si en aquells finals dels seixanta tingués la mateixa importància un combat de Cassius Clay (o potser ja era Muhammad Ali) que l'arribada a la Lluna. I també és així que recordo totes dues coses d'una manera vaga, entre el somni i la vigília, entre la il·lusió de veure-ho i la incertesa d'haver-ho vist. De fet, em fa la sensació que si en tinc imatges a la memòria és perquè han estat adquirides posteriorment.

En tot cas, el que volia dir i no sé si me'n surto ni me'n sortiré perquè m'adono, en escriure sobre Cassius Clay –i potser hauria de dir que Muhammad Ali–, que també la memòria esportiva sobretot és una cosa d'homes. Bé, com que es discuteix, no sé si la boxa s'ha de considerar un esport, però el cas, i com deia, és que els homes de la meva generació recorden Cassius Clay com un heroi de la seva infantesa, mentre que, si les dones en tenim records, són manllevats i ens arriben com una fragància masculina. Jo els flairo com si fossin una colònia dels meus germans, que, a més, tenien un àlbum amb cromos de boxejadors. Però he de dir que una nit em vaig quedar enganxada a un documental sobre Cassius Clay en el qual, entre altres coses, es fa present que Muhammad Ali es va negar a anar a la guerra del Vietnam, cosa que el fa universalment i, a banda de la qüestió de gènere, un heroi de la meva generació. Arran de la seva objecció de consciència, va tenir problemes amb l'administració dels EUA. El món, però, és molt estrany, i és així que, passat el temps, Muhammad Ali i Ronald Reagan es van abraçar a la Casa Blanca.