He sen­tit comen­ta­ris i he lle­git arti­cles d'homes de la meva gene­ració que m'han fet pre­sent que Cas­sius Clay (crec que no tant Muham­mad Ali) té un pes (he tin­gut la temp­tació d'escriure “un pes pesant”, però l'evi­dent joc de parau­les cre­a­ria un equívoc) en la seva vida ori­gi­nat en la infan­tesa, trans­cor­re­guda a finals dels anys sei­xanta i pri­mers dels setanta, en què el boxe­ja­dor recent­ment des­a­pa­re­gut es va con­ver­tir en un seu heroi: tenia carisma i volien que, amb els seus movi­ments de cames i els seus cops ful­gu­rants, guanyés els seus rivals, com ara Joe Fra­zier i George Fore­man. Jo he tin­gut el desig incert de voler-ho com­par­tir, però, bus­cant al meu bagul dels records d'infan­tesa, pràcti­ca­ment no n'he tro­bat cap. Tan­ma­teix, he recor­dat que, quan era petita, els meus ger­mans em par­la­ven de Cas­sius Clay (no de Muham­mad Ali, i això que, bus­cant el moment en què hi va haver el canvi de nom, crec que ja s'havia produït) i m'ima­gino, sense que m'arribi a sem­blar que m'ho invento, que una nit em van des­per­tar a les qua­tre de la mati­nada perquè veiés un com­bat seu a la tele­visió. De la mateixa manera que em van des­per­tar perquè veiés la hipotètica (la meva gene­ració ha cul­ti­vat la idea que és una men­tida nord-ame­ri­cana) pri­mera tre­pit­jada d'un home a la Lluna. I és així que, siguin les dues coses veri­tat o men­tida, és com si en aquells finals dels sei­xanta tingués la mateixa importància un com­bat de Cas­sius Clay (o pot­ser ja era Muham­mad Ali) que l'arri­bada a la Lluna. I també és així que recordo totes dues coses d'una manera vaga, entre el somni i la vigília, entre la il·lusió de veure-ho i la incer­tesa d'haver-ho vist. De fet, em fa la sen­sació que si en tinc imat­ges a la memòria és perquè han estat adqui­ri­des poste­ri­or­ment.

En tot cas, el que volia dir i no sé si me'n surto ni me'n sor­tiré perquè m'adono, en escriure sobre Cas­sius Clay –i pot­ser hau­ria de dir que Muham­mad Ali–, que també la memòria espor­tiva sobre­tot és una cosa d'homes. Bé, com que es dis­cu­teix, no sé si la boxa s'ha de con­si­de­rar un esport, però el cas, i com deia, és que els homes de la meva gene­ració recor­den Cas­sius Clay com un heroi de la seva infan­tesa, men­tre que, si les dones en tenim records, són man­lle­vats i ens arri­ben com una fragància mas­cu­lina. Jo els flairo com si fos­sin una colònia dels meus ger­mans, que, a més, tenien un àlbum amb cro­mos de boxe­ja­dors. Però he de dir que una nit em vaig que­dar engan­xada a un docu­men­tal sobre Cas­sius Clay en el qual, entre altres coses, es fa pre­sent que Muham­mad Ali es va negar a anar a la guerra del Viet­nam, cosa que el fa uni­ver­sal­ment i, a banda de la qüestió de gènere, un heroi de la meva gene­ració. Arran de la seva objecció de consciència, va tenir pro­ble­mes amb l'admi­nis­tració dels EUA. El món, però, és molt estrany, i és així que, pas­sat el temps, Muham­mad Ali i Ronald Rea­gan es van abraçar a la Casa Blanca.