‘Bartritis'
de crisi no es mira prou pels interessos del club
Una de les malalties que afecten el Barça actual es podria anomenar bartritis, que és una síndrome recurrent inflamatòria que es manifesta a l'hora de regalar o vendre barat els defenses del club.
La coneguda clàusula que deia que si no jugava el 30% dels partits oficials, el preu de Bartra es tornava assequible al club que volgués pagar-ne 8 milions d'euros, és un tracte que només podia beneficiar el jugador. Qui devia badar o consentir l'operació hauria de rendir comptes, així com l'entrenador que, misteriosament, en no fer-lo jugar, va ajudar que es complís. També cal esbrinar fins a quin punt els seus representants, exjugadors del Barça, van fer valer el seu pes en una directiva entretinguda en les causes penals pendents. Sembla que en temps de crisi no es mira prou pels interessos del club, una mena de quedar bé que surt molt cara. S'ha fet tot de manera que sembla que si algú paga la clàusula i el jugador se'n vol anar no s'hi pot fer res, en canvi si se l'hagués seguit valorant en 40 milions hauria calgut negociar i regatejar i si no hi havia més remei que vendre'l, quedar malament en no poder treure'n un preu raonable. Tot això pot ser el preludi d'un escàndol més gran si, com sembla, es fitxa un central molt més car i que a la fi no arribi al nivell del traspassat. Potser hi haurà, en aquest aspecte, sort, perquè al pas que anem el Madrid, els dos Manchesters i el PSG es gastaran fortunes en fitxatges i, en canvi, el Barça haurà invertit els seus diners a pagar multes per fitxatges mal gestionats i el cost dels plets. En tot aquest maremàgnum, el nou director esportiu, Robert Fernández, fins ara sembla més el portaveu de les decisions que han pres els altres que no pas el gestor d'una línia pròpia.
Dedico unes ratlles a dos temes. El primer, celebrar que l'Espanyol no hagi apostat per un entrenador que, per molt que pugui valer, no ha pogut evitar que el seu equip hagi baixat a segona. El segon, fer memòria de Joe Louis, oblidat ara per la mort de Cassius Clay. Va ser el boxador estrella del anys quaranta, campió del món durant onze anys i vuit mesos, un rècord no superat, i que no es va retirar campió com ell volia, sinó que els seus deutes amb el fisc el van obligar a estar en actiu uns quants anys més, en què va malmetre el seu prestigi.