Un sector del barcelonisme està alterat. La decisió de la junta directiva del Barcelona de tancar el cas Neymar pactant amb la fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, acceptant la culpabilitat, pagant la multa i rebent la condemna per dos delictes fiscals ha fet mal. El club, per primera vegada a la història, és considerat per la justícia com un delinqüent. Això sí, els presidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu en queden exonerats. L'expresident segueix desaparegut, amagat, exhibint la covardia a través d'un silenci vergonyós. Ha vist el que hi ha i, sobretot, s'ensuma el que arribarà. El Barça no hauria d'haver permès mai que una gran actuació –el fitxatge de Neymar– hagi portat adossat el calvari posterior. Un nyap en tota regla.

L'actual president s'ha espantat. Normal. Quan et parlen de penes de presó és humà empassar saliva, posar-se els dits fent la pinça al nas i fer el que calgui per marxar de la dura realitat. Tots hauríem actuat així en la nostra empresa privada. Però el Barça no ho és. El Barça és dels seus socis i, per tant, els seus dirigents no haurien d'oblidar mai aquestes connexions emocionals. Algú es pot imaginar el que s'estaria dient als despatxos de can Barça si una actuació de Florentino Pérez hagués portat una condemna al Real Madrid? Ens podem imaginar com s'inflaria el pit dels directius del Barça? “Nosaltres mai actuaríem així!”, dirien, plens de sentit comú. I nosaltres, els periodistes? I, segur, amb tot el respecte, cadascun dels socis i seguidors del Barcelona? No hi ha dubte, oi? Però no. No ha estat Florentino, no.

No s'hi val a omplir-se la boca dient que s'estima el Barça i després permetre que condemnin el club per salvar-se personalment. No s'hi val a dir que és més que un club i no dignificar-lo amb actuacions que l'allunyen cada dia del sentit real d'aquesta famosa frase. No sembla admissible aquesta actuació egoista després d'haver enganyat el soci, especialment durant el període electoral, anunciant que tot s'havia fet bé en el que s'ha venut com una operació modèlica i, després, pactar la derrota. ¿Es pot inflar el pit encara avui d'aquell desastre, fins i tot amb el club condemnat? Senyors directius Carles Vilarrubí i Maria Teixidor: enhorabona per la vostra honorabilitat. Hi van votar en contra sabent que aquest vot contra el desig del president els passarà factura. Mans negres en el cas Neymar: pacte per tancar-lo. Vergonya en les insinuacions de dopatge d'un programa de la cadena COPE: pacte per acabar. Cas estelades-UEFA: reunions amb els pantalons pels turmells per a no res, per després rebre banys d'humiliació i multes i, aleshores sí, manifestar que estan molt enfadats. Cas estelades-copa del Rei: sort del col·lectiu Drets, perquè, si hagués estat pel club, els socis haurien tingut problemes a Madrid. Qatar... sense comentaris. Que una dictadura embruti la samarreta a canvi de diners és lícit, però aleshores s'ha de dir, sent conseqüent i també valent. No s'hi val que arribin les eleccions i, per conservar la cadira, es canviï d'opinió només per uns dies. I després, a córrer fent reverències. Doncs no. La dignitat no té preu. O no l'hauria de tenir si ets el representant d'un club que fa bandera dels seus valors, aquests que serveixen quan convé però que, ara mateix, costen de trobar. Sota mínims. Es denuncien amb raó els espionatges de l'anterior president, però, al mateix temps, es fan espionatges. El cas Jaume Roures és d'una hipocresia dolorosa. Bartomeu no hauria de permetre que el club de tots els socis quedi tan brut com quedarà. N'és còmplice malgrat que, un cop més, Rosell és –presumptament– qui ho va organitzar tot. Perquè aquest cas trigarà a resoldre's, però la pudor ja se sent des de lluny i des d'ara. I vinculats a molts d'aquests episodis, la demanda contra la junta de Laporta, perduda pel FC Barcelona en primera instància i actualment recorreguda a l'Audiència Provincial. Aquí no hi ha hagut pacte. Aquí el president Bartomeu sí que ha estat contundent. Ni amb Florentino, ni amb el cas Neymar, ni amb la COPE, ni amb la FIFA ni la UEFA. Ni amb l'expresident Rosell ni amb Josep Lluís Núñez, també condemnat. El museu pot seguir portant el seu nom, però Johan Cruyff, és clar, està en un altre esglaó. Més baix, per descomptat. Quanta generositat la del seu fill Jordi! I quanta hipocresia! I l'Espai Barça. I el seu concurs. I els preus i projectes criticats d'altres temps i els que maneguen ara. I la diferència indiferent entre el directiu i l'executiu. No sé si ho veurem això...

Si dirigeixes el Barça no s'hi val tot. Ni les enquestes que ja s'estan fent, ni les explicacions interessades només quan t'han agafat en fora de joc, ni els mítings a les pobres penyes jugant amb la seva incondicionalitat a la causa ni les filtracions d'assemblees sí o assemblees no. Ni la recerca d'assessors quan ningú va buscar el seu assessorament i quan tothom sap qui és el responsable de tot plegat. Valentia. Covardia. Ni Umtiti, ni els fitxatges postcrisi, ni els resultats ni els títols de l'equipàs de Luis Enrique. Ni Nostre Senyor Messi omnipresent i beneït. No s'hi val tot si l'objectiu és que el Barça segueixi sent més que un club. No s'hi val tot. O més ben dit, no s'hi hauria de valer tot.