La participació de l'anomenat Equip Olímpic de Refugiats serà una de les grans atraccions dels Jocs Olímpic de Rio. Aquest equip estarà format per deu esportistes que han hagut de deixar els seus països –Síria, el Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo i Etiòpia– fugint de les persecucions i de les guerres i que ara viuen arreu del món –Kenya, el Brasil, Alemanya, Bèlgica i Luxemburg–. Aquest equip, que desfilarà com l'equip número 207 en la cerimònia inaugural en un lloc privilegiat, just abans de la sortida de l'amfitrió, el Brasil, és una d'aquelles coses que fan que els Jocs Olímpics siguin més que una competició esportiva.

La iniciativa del Comitè Olímpic Internacional (COI), que ara dirigeix l'alemany Thomas Bach, és una gran manera de posar encara més en la primera plana de l'actualitat el drama dels refugiats. L'esport, que mou milions de seguidors arreu del món, de totes les races i creences, no en podia quedar al marge. I en un any olímpic, els Jocs són el millor aparador possible. Cap dels components de l'equip de refugiats té la més mínima possibilitat de guanyar cap medalla, però en el seu cas no importa. Més que mai agafa sentit aquella frase de l'arquebisbe de Pennsilvània, Ethelbert Talbot, mal atribuïda al baró de Coubertin, que diu que el que importa no és guanyar, sinó participar. Per a aquests deu esportistes, ser a Rio és una victòria. Però al mateix temps també és una derrota per als seus països d'origen i d'allò que anomenen comunitat internacional, que permet que s'arribi a situacions com la que ha provocat la creació d'aquest equip de refugiats. En un món ideal aquest equip no hauria existit mai.

És clar que, fins a aquest 2016, tampoc ningú havia tingut la iniciativa de crear-lo. Thomas Bach destacava dies enrere a Rio que era el primer equip de refugiats de la història. Exacte. El primer. I ara arriba l'hora dels clatellots. El COI es va crear el 1894, els Jocs es disputen des del 1896. L'any 2016 és la primera ocasió en què es donen les circumstàncies per formar un equip amb esportistes desplaçats dels seus països? Quan el COI va llançar la idea, ja vam explicar en aquest diari el menyspreu que el COI va mostrar, després de la Segona Guerra Mundial, cap als esportistes desplaçats, convertits en apàtrides, que van demanar poder competir en els Jocs d'Hèlsinki, el 1952. La resposta va ser que només podien competir als Jocs els membres dels comitès nacionals reconeguts. Una cosa semblant havia passat abans amb russos que havien fugit de la revolució soviètica. I posteriorment? Els desplaçats per la Guerra Freda, la Xina post-Mao, les crisis dels Balcans, Somàlia, el Congo, l'Iraq, l'Iran, l'Afganistan, Ruanda, Palestina, el Líban... no mereixen un gest del COI? No va existir. Ara sí. Honors per al COI, però sense oblidar que no sempre ha estat tan sensible als valors que afirma defensar.