La gran diferència entre el possible triomf del Brexit, la sortida d'Anglaterra de la Unió Europea, i la bogeria anglesa inclusiva per triomfar en el conjunt de seleccions o clubs europeus és que, en política, els anglesos creuen que ser a la Unió Europea els resta llibertat, lleis, personalitat, tradicions i que la Unió poc ha fet per ser millors en formar part d'un conjunt d'estats fred, de mercat, sense esperit humà, materialista que és el que és ara.

Els catalans coneixem bé la Unió Europea. No solament perquè sofrim el càstig quan miren a l'altra banda en demanar ser llengua oficial, un menyspreu a la nostra cultura que els fa còmplices de la persecució pel Govern, PP o PSOE, sinó perquè no són sensibles a un poble terriblement europeista que vol decidir el seu futur i per la misèria dels estats que fan costat a Rajoy o l'unitarisme de torn per damunt de qualsevol altra consideració.

Anglaterra vol triomfar en aquest campionat europeu. Alhora, molts catalans viuen amb contradicció la selecció espanyola: per cap concepte és la nostra i la llei espanyola imposada ens prohibeixen tenir selecció catalana, però hi juguen jugadors catalans que volem que triomfin. Un garbuix; no es pot guanyar i perdre a la vegada. La idea és que juguin força bé els nostres, però quan hi ha el concepte de representació política, res de res. A favor de qui anar? No volem que guanyin els grans estats que ens neguen el pa i la sal. Llavors, què?

Que guanyin els països com nosaltres de mida mitjana o petita, aquells que ens respecten, que tenen guies turístiques en la nostra llengua, que al seu Parlament han tractat el cas català. I si és insuportable un fanàtic seguidor amb alè de sangria, pitjor ho és conviure amb la violència dels tips de cervesa.

Que triomfi el futbol. I per damunt de tot, enhorabona pel gran any del Girona, el Nàstic i el Lleida.