Els socis del Barça hem fet mocions de censura: contra Núñez (tot i la duríssima campanya gairebé suplicant-nos que no la tiréssim endavant) i contra Laporta. A còpia de mocadorades vam forçar la dimissió del mateix Núñez i també de Gaspart. En unes eleccions en què el candidat de l'establishment era Bassat, vam confiar en uns joves amb pinta de preparats i descarats. Vam saber arriscar. Els ismes ens caracteritzen i no sabem tancar files davant l'agressió exterior...

És una fal·làcia dir que la massa social del Barça no té sentit autocrític. Que davant d'un fet delicat, evidentment discutible i que
exigeix l'assumpció de responsabilitats, com el pacte pel cas Neymar, s'hagi acusat el soci –una vegada més– de passiu i conformista, perquè no hem muntat una Maidan a l'esplanada del Camp Nou exigint dimissions, em sembla ruboritzant.

Fet el preàmbul, entrem en matèria. Jurídicament, es poden entendre les raons del pacte, davant la incertesa del desenllaç. Tot i que, amb la mateixa lògica, que Hisenda accepti 5,5 milions quan podia cobrar-ne 22,5 en cas de sentència favorable, és que tampoc no ho tenia gaire clar. Però se'm fa lleig que Sandro Rosell –que encara no ha donat una explicació– i Josep Maria Bartomeu, l'actual president, quedin exculpats i es condemni el Barça. Al parer meu, el pacte deixa tocada la imatge de Bartomeu. Entre altres coses, perquè ell sempre ha defensat que s'havia obrat de manera “impecable” i que s'arribaria “fins al final”. Quan ets innocent, haver de pactar és humiliant. Ser president del Barça és el màxim honor a què pot aspirar qualsevol soci. El càrrec dóna honorabilitat, prestigi, poder, influència i privilegis, però –alhora– exigeix una quota de responsabilitat màxima i també de coratge. No cal recordar –o sí– els casos extrems de Joan Gamper (obligat a exiliar-se, el 1925) o de Josep Sunyol (assassinat pels feixistes, el 1936), per constatar que ser president del Barça també pot significar, i ha significat, haver d'afrontar sacrificis personals. Perquè el Barça ha estat històricament, i és, una entitat perseguida, ja sigui en el marc d'una dictadura amb beneplàcit monàrquic, d'una dictadura feixista o d'una democràcia pactada a la baixa.