Què farem quan siguem grans?
sions o les cròniques esportives
Algun dia, tard o d'hora, Catalunya serà un estat independent i tindrem seleccions catalanes competint oficialment arreu del món en els Jocs Olímpics, els campionats del món i els campionats d'Europa. Algun dia veurem la senyera i Els segadors afegits a la llista de banderes i himnes amb dret de ser presents en una competició esportiva oficial. Algun dia podrem seguir un partit de seleccions de futbol, bàsquet, handbol, hoquei sobre patins o rugbi amb la mateixa passió amb què ara seguim els de les competicions europees de clubs. Algun dia serem com Croàcia, Andorra, Armènia, Xipre, l'illa Dominica o Luxemburg, però també com França, Itàlia, Alemanya, la Gran Bretanya, els Estats Units o Espanya. Aquell dia, la televisió pública catalana i les televisions privades catalanes retransmetran les competicions en què participin els nostres esportistes, en esports d'equip o en esports individuals. I les ràdios i els diaris –en paper o digitals– alabarem i criticarem els nostres esportistes.
Aquell dia, que és un dia que fa molt de temps que espero, també em fa por. Tinc por que els catalans actuem com els espanyols en les retransmissions o les cròniques esportives i perdem la racionalitat que apliquem en altres àmbits de la vida. Em fa molta ràbia quan, en una retransmissió, sigui de l'esport que sigui, els espanyols han de guanyar perquè sí. Per decret. Sempre són ells els que han treballat més, els que han fet més mèrits i més sacrificis i els jutges i àrbitres sempre els perjudiquen a ells. I els rivals? És que no s'han entrenat, no s'han sacrificat, no han fet cap mèrit per arribar fins allà i guanyar? He de pensar que a França, Itàlia o Noruega deuen fer el mateix amb els seus esportistes. Molt probablement. És llei de vida, però hi ha moltes maneres de fer-ho i, la veritat, se'm fa difícil pensar que en algun país ho puguin fer d'una manera més barroera de com es fa aquí –aquí, sí, perquè per molta gent, encara, quan juga Espanya, tots a callar i a formar–. El que està passant en aquesta Eurocopa és el penúltim exemple. Les retransmissions dels partits d'Espanya que fa Tele 5 són una ofensa a la intel·ligència de les persones. El menyspreu als rivals i la prepotència són una constant. I per postres, Piqué. Si ja ho feien quan no guanyaven res, imagineu –no cal imaginar, tothom, si vol, ho pot veure– el que fan ara.
Espero i desitjo que quan els esportistes catalans defensin la senyera, guanyin perquè són millors que els altres i perdin quan siguin inferiors, que els àrbitres els ajudin i els perjudiquin com a tothom. La veritat, però, no en tinc gaires esperances. Tota la visceralitat que envolta el Barça i les barbaritats que es diuen i s'escriuen en tantes coses del món de l'esport quan hi ha els nostres pel mig em fa pensar que, en aquest aspecte, els catalans i els espanyols no som tant diferents. Portem massa temps junts? Què farem quan siguem grans?