A la segona divisió A, o Liga 2, com en vol dir ara Javier Tebas, hi torna a haver clubs valents. No ens vindrà pas de nou que molts facin esforços per mirar d'arribar al paradís de la primera, on el salt pels ingressos televisius és espectacular arran del nou decret, però resulta que també a segona hi ha més diners per repartir. I, com és natural, hi ha batusses per les peces més buscades. El Valladolid, que malgrat fer una temporada molt discreta no és precisament cap comparsa a segona A, s'ha endut Isaac Becerra. Va ser el primer. El més ràpid, el més seductor o el més convincent després que, l'estiu passat, el porter hagués quedat desencantat per la impossibilitat de marxar de Montilivi perquè el Girona, com és lícit, reclamava diners.

Amb un contracte fins al 2019, Becerra se'n va a Valladolid avalat per una trajectòria excel·lent des que va debutar a la categoria, per sorpresa general, quan Rubi va fer el pas que ben pocs podien imaginar. El colomenc ha estat el Zamora aquesta temporada, i en les anteriors a Montilivi ha ofert sempre un nivell molt alt. Acaba de fer 28 anys i ha anat afegint maduresa a unes virtuts –l'agilitat, els reflexos i, per damunt de tot, la capacitat de treball, fent hores extres cada dia fins a vorejar l'obsessió, i l'autoconfiança– que l'han fet destacar a Girona. Després de passar pels planters del Barça, l'Espanyol i el Madrid, amb alts i baixos, va rebre a Montilivi l'oportunitat de mostrar el seu nivell, i l'ha aprofitat. Ha tingut un molt bon aparador, però també ha donat moltíssim a l'equip, amb solvència i regularitat –s'ha perdut un partit i mig, per lesió, els tres últims cursos– i amb aparicions vitals en moments culminants d'un club acostumat a viure als extrems.

El Girona l'hauria volgut renovar i no se n'ha sortit. És possible que el jugador, o el seu representant, no s'hagin ni volgut asseure a parlar-ne des de fa un any. Una llàstima, perquè segurament és el moment en què és més agosarat dir que no al Girona, pel projecte i les intencions que hi ha al darrere. L'equip que més temporades encadena a segona A ha viscut moltes fases d'inestabilitat. L'últim dia del primer play-off d'ascens, als budells de l'estadi de l'Almeria, els jugadors explotaven perquè se sentien sols. La plantilla va celebrar la permanència del penal de Kiko Ratón amb samarretes amb el lema “directiva, dimissió”. Fins i tot la temporada més brillant, la dels 82 punts, va estar marcada pels impagaments. Ara no hi ha res d'això. El Girona s'està fent gran amb seriositat i rigor. Proclamant ambició i acomplint el que promet. I treballant per acabar arribant, per fi, a primera. Per això sap greu que no hagi pogut mantenir una peça que tant hi ha crescut i que tant ha donat. Però Isaac Becerra, que diu que volia un canvi d'aires, és ben lliure de triar el camí. I s'ha guanyat poder-lo triar.