Si ens limitéssim a veure el món des d'una butaca diríem que els darrers dies han estat vertiginosos, espectaculars i entretinguts. La nit del 21, entrada d'estiu amb lluna plena, ho va capgirar tot. Aquell vespre la roja va perdre contra Croàcia; el 22 va esclatar el Fernándezdíazgate; el 24 va guanyar el Brexit al Regne Unit; el 26 va tornar a guanyar el PP de Rajoy a Espanya i a Catalunya va quedar com a cinquena força. Ciutadans, més perillosos per als nacionalistes que el PP, va retrocedir; retrocés, més que suma, també va produir l'aliança de Podemos amb IU, recelosos tal vegada els indignats de l'enllaç amb un partit estructurat. Rajoy, amb cert hermetisme, sembla que faci testament i estigui disposat a facilitar una entesa per un govern igualment centralista a Espanya. I el 27, a les 5 de la matinada, hora catalana, la Xile de Bravo i Alexis va tornar a guanyar la copa Amèrica contra l'Argentina de Messi i Mascherano.

Davant de tants atzars ens quedarem amb el Brexit. En la hipòtesi que el Brexit sigui un èxit i per tant sigui total, significaria que els clubs del Regne Unit –reduïts probablement a l'Anglaterra estricta, ja que Irlanda del Nord i Escòcia volarien pel seu compte– ja no podrien competir en la Champions. Això ens permetria evitar un duel fratricida amb el Manchester City de Guardiola i un enfrontament desagradable amb el Manchester United de Mourinho. En quedar el futbol anglès aïllat, probablement les inversions milionàries als seus equips minvarien i ens quedaríem només amb el Bayern, el PSG i el Madrid com a clubs capaços de disputar-nos la compra d'algun jugador interessant que pugui sorgir.

I això del Brexit ens ha de fer pensar. Si un dia som independents potser val la pena que no ens apressem a entrar a Europa i comencem amb mesures d'aproximació que permetin la lliure circulació de persones i mercaderies i ens reservem la resta. L'Europa dels estats, la que dominen les grans potències i fiscalitzen els desgraciats, fins que no es torni l'Europa dels pobles, com imaginaven els seus primers ideòlegs, potser no val gaire la pena. Em ressonen les veus de tants anglesos entrevistats que es queixen de l'opulència burocràtica d'Europa i de l'arrogància de Brussel·les.