Serà difícil fer entendre a Messi que per als culers un mundial més o menys, o cap, no suma ni resta en l'estima i el reconeixement que li tindrem per molts segles que puguem viure. Sí, per als culers els mundials poden estar bé, i si es guanyen, millor per als jugadors que els aconsegueixen, però el que ens interessa és el Barça. I al Barça, Messi és i ha estat el més gran de tots. I Déu no ho vulgui, però quan ho deixi, potser ens estarem una eternitat per poder tenir un altre jugador com ell. Per tant, senyors de l'Argentina, torneu-nos el nostre ídol, i vostè, senyor Maradona, segueixi fent el ridícul com mai un futbolista amb cert prestigi ha fet fora del camp. Mai un ésser tan grotesc com Maradona havia embrutat tant el futbol cada cop que obre el bec. El darrer cop per maltractar Messi, per fer-se el simpàtic amb Pelé i per amenaçar els seus compatriotes que no tornessin a casa sense el títol. Ara, Maradona, busqui's un altre ninot per fuetejar-lo i deixi de molestar Messi per sempre més.

Doncs ara, sense Messi, a veure si són capaços d'arribar a la fase final del mundial de Rússia. Els seguirem de prop. Esperem que Maradona demani una segona oportunitat a la banqueta. Comprarem sacs de crispetes per gaudir de l'espectacle.

A l'Argentina li passen massa coses alhora, una d'important és que en comptes de Luis Suárez té un irrellevant Higuaín, que tot el que fa olor de gol ho desgracia. No veurem mai aquesta permuta. I la segona de més important, que tot i tenir grandíssims futbolistes, no ha fet un equip.

Messi és el veritable exemple que les coses que han funcionat molt bé al Barça no necessàriament ho han de fer lluny del Camp Nou. Al dream team de Johan Cruyff pocs jugadors van fer fortuna lluny de l'equip català, mentre que com a blaugrana semblaven uns fora de sèrie.

En el cas de Leo Messi, la seva vàlua i grandesa neix a partir del seu propi mestratge, però és inseparable del talent dels acompanyats i d'un estil i mètode de treball. A l'Argentina, aquests socis mai han estat a l'altura del que ell podia arribar a rendir. Amb ells, Messi era bo, però no més que qualsevol del que l'envoltaven. Queda clar que l'episodi de diumenge podria haver canviat en una acció de contraatac, en un penal encertat, però no ha estat més que el destí lògic d'un mal maridatge, on Messi sempre ha sentit que havia de demostrar alguna cosa, haver de conviure amb l'ombra de Maradona, amb el fantasma de l'exjugador del Barça i del Nàpols.

L'Argentina, o bona part de l'Argentina, mai ha cregut en Messi, no l'han reconegut com un dels seus i fins i tot l'haurien desposseït de la nacionalitat perquè no l'han tingut mai en la seva lliga. Ha hagut de suportar el que no està escrit, mentre al Camp Nou és l'ídol que ningú discuteix, al marge d'aquest miserable percentatge que en les enquestes diu que caldria vendre'l.

Bé, el mundial serà d'aquí a dos anys i poden canviar moltes coses, fins i tot que Messi accepti el desafiament de tornar a carregar-se a l'esquena una selecció depriment, i una premsa i uns seguidors que poca cosa més es mereixen d'ell.

Fins que el futbol de seleccions a l'Argentina es torni a activar, benvolguts argentins, deixeu de molestar-lo i emprenyar-lo més. A casa el cuidarem com sempre ho hem fet, com es mereix el millor jugador de la història, perquè els més grans, com Cruyff i el mateix Di Stéfano, mai van necessitar la selecció per estar al podi dels imprescindibles. I no farem una excepció amb Messi. Per tant, torna a casa.