L'entrenador segur, la persona insegura
de premsa
de comiat de Xavi Pascual, va ser el mateix mort qui es va vetllar
Un entrenador mor el dia que comença a fer de director esportiu, de mànager general o de director de comunicació. Aquest és el principi del final, quan la seva preparació i direcció de partits han donat prou títols per imposar el seu criteri en àmbits que no li pertoquen.
Les capacitats tècniques i tàctiques de Xavi Pascual no es poden posar en dubte. A la pista, en el que ha fet referència estrictament al bàsquet, els vuit anys i mig de l'entrenador de Gavà són l'exemple diari d'un entrenador escollit, d'elit. D'un guanyador quan la plantilla ha estat de les dues o tres millors d'Europa i d'un competidor ferotge quan no ha estat així. Buscant sempre el camí per tal que les virtuts dels jugadors que ha dirigit s'imposessin, anant a buscar l'Eurolliga jugant per sobre de l'anella o intentant assolir-la després jugant amb els dos peus a terra, quan ell i Joan Creus van apostar per muntar l'equip al voltant de la qualitat de Tomic. Són indiscutibles el palmarès i la seguretat de Pascual a l'hora de fer rendir les plantilles, tant les que ha consensuat com les que ha imposat –i això inclou els fitxatges i també jugadors que no s'han acabat fitxant.
Segur d'ell mateix a la pista, l'acció i el diàleg de Pascual al voltant de tot el que passava (i no podia controlar) fora de la pissarra han estat, per contra, els propis d'un home menjat per les pors i les inseguretats. Refugiat en el paravent de l'opinió creada pel seu cercle més íntim –des d'aquell “primer titular sensacionalista fet amb paraules que jo no havia dit”–, la seva relació amb els mitjans ha estat sempre articulada des del recel. I, convençut que ni aficionats ni encara menys periodistes poden entendre el joc més enllà de “si corres o si fas o no fas punts”, Pascual va vestir des del primer dia el seu discurs des del resultat. Tant quan guanyava com quan perdia, en cada roda de premsa, el tècnic s'ha servit invariablement de dades, números i matemàtica per protegir-se de l'exterior. Paral·lelament, dins del club, amb el pas dels anys i especialment des de l'endemà de París 2010, l'autoprotecció de la persona ha vingut per la progressiva aniquilació no ja del discurs crític intern, sinó del simple discurs diferenciat. Un error de càlcul majúscul, desconsiderant aquella màxima que imperava a l'antiga Grècia i que aconsellava, en els càrrecs públics, envoltar-se dels millors. Uns millors que potser un dia seran els teus amics, deien a la polis, tot afegint que si t'envoltes només d'amics ni ells ni tu arribareu mai a ser els millors.
Estirant la comparativa que el mateix Pascual va posar dimarts en circulació, fa posar la pell de gallina veure que en la roda de premsa de comiat fou el mateix mort qui es va vetllar. Que és ell qui en el monòleg final del seu funeral explica que mai ha fitxat jugadors de la seva agència, que és ell qui enalteix la seva honestedat i fidelitat, el seu tracte respectuós amb la gent, la seva capacitat de treball i d'entrega, i que afirma haver estat un exemple en la victòria i en la derrota. Porta a la reflexió però no sorprèn, igual com, en un moment de la missa de difunts, tampoc és estrany tot i el que li pugui semblar al protagonista, que l'entrenador desarmat de resultats hagi de dir: “Ja que ningú ho diu ho diré jo”, just abans d'enumerar tots els aspectes del seu joc que altres entrenadors han utilitzat després arreu d'Europa. Del joc, d'allò que ell només va començar a utilitzar per vertebrar el seu discurs quan ja era massa tard.