Moment clau per al bàsquet blaugrana
No penso entrar en l'espiral de noms que s'ha associat de manera més o menys interessada a les cadires que ocupaven fins ara Joan Creus i Xavi Pascual. Segur que m'equivocaria, però aquest no seria el problema més greu perquè en la cursa desenfrenada per ser el primer, els errors són patrimoni de tots però quan són per mala praxi professional són poc disculpables. Els noms són rellevants –i a 2 de juliol comença a haver-hi certa pressa– però els conceptes són la mare de tot.
El que sembla cada cop més clar és que Albert Soler és l'home que pot parlar en nom del Barça a l'hora de prendre decisions i tancar acords. Soler té a les seves mans una altíssima responsabilitat, perquè ell no és un home de bàsquet i, no sent-ne, ha de decidir en quines mans posa els més de 25 milions d'euros de pressupost de la secció, la que s'endú més part del pastís de les seccions professionals que, d'altra banda, només es mengen el 5 per cent del pressupost total del club.
El Barça estarà en altres mans. No queda clar del tot si Rodrigo de la Fuente tindrà plens poders o anirà acompanyat però, amb el poc temps que ha tingut per trepitjar el terreny (es va retirar el 2013) esperar que a curt termini espremi el pressupost amb més èxit que Joan Creus és ser molt optimista. Cada cosa vol el seu temps.
Mànager nou, entrenador nou i plantilla amb moltes hipoteques contractuals que lligaran de mans els nous gestors com a mínim en aquesta primera temporada. La idea de posar Jasikevicius a la banqueta garantia un any de coll, de calma en l'entorn social i mediàtic –si és que n'hi pot haver, en el Barça– perquè el crèdit i el caràcter de l'antic ídol lituà li permetia actuar com a paraigua. Però Saras no pot ser l'escollit en virtut del conveni entre l'ACB i l'associació d'entrenadors.
Queda l'espinós assumpte de la base. En els últims anys, les fornades de joves i el primer equip han viscut un procés de desconnexió real, no formal. D'una banda, perquè l'exigència del rendiment immediat, la pressió cap a Xavi Pascual per guanyar sempre, tot i a tot arreu, s'havia acabat convertint en un tap per l'accés dels joves al primer equip. Amb una excepció, Mario Hezonja. Pur talent, poca maduresa, responsabilitat tàctica escassa. Ja sabem tots com va acabar. El dilema continua sent si val la pena gastar diners en la formació d'uns jugadors que s'ha demostrat que són aptes abans per al draft de l'NBA que per aportar rotació sòlida a un equip de màxim nivell a Europa. O que marxen a la NCAA, com en el cas ben recent d'Èric Vila. L'alternativa, ja la sabem, és pagar traspassos i salaris multimilionaris que es multipliquen dolorosament perquè la fiscalitat de Catalunya no té res a veure no ja amb la de Rússia o Turquia, sinó amb la d'Andorra, el País Basc o Madrid.
Joan Montes va fer debutar Juan Carlos Navarro a l'ACB fa 19 anys. La qüestió és si Alfred Julbe –per esmentar el tècnic que ha aconseguit que es torni a parlar de la base del Barça i que és fervent defensor del planter des de sempre– podria resistir la pressió de donar minuts a un nou Navarro quan arribessin derrotes. Aquesta és la gran decisió que ha de prendre el Barça.