No és el futbol, imbècil
Ni que hi hagi més volcans que futbolistes professionals o més ovelles que habitants. Digerit –o en procés de fer-ho del tot encara, no ens enganyem, perquè encara ahir se'ns avisava que les imatges de comunió entre jugadors i afició ens farien posar la pell de gallina– el pas de la selecció d'Islàndia per l'Eurocopa de futbol amb més equips participants de la història quedarà per al record d'aquest inici d'estiu a les hemeroteques i posteriors resums de l'any, de la dècada i de la història contemporània. Un altre fenomen més. El 99,8% de quota de pantalla del partit de vuitens de final contra Anglaterra té la mateixa credibilitat que la propera enquesta a peu d'urna encarregada per les televisions públiques –a sobre– en els propers comicis.
I fins que passi el següent, que en el cas de la pràctica esportiva serà, i abans que comencin els Jocs, qualsevol incident d'un dels participants del Tour. Cancellara? Sagan? Un càmera que topa amb un atleta en l'europeu d'atletisme? La mascota fent tombarelles? Vés a saber.
I no és el futbol. És la dimissió del seu primer ministre, Sigmundur David Gunnlaugsson, tot just després que es filtrés que l'empresa que compartia amb la seva dona, Anna Sigurlaug Palsdottir, formava part de l'entramat que vam conèixer com a papers de Panamà. Dimitir, dissoldre el parlament i convocar eleccions al cap de quaranta-cinc dies. Això sí que posa la pell de gallina. I no és el futbol.
El cas és que entremig del bany de xifres imprescindibles per entendre el fenomen vam saber que 26.000 dels habitants del país eren a París per seguir, des de l'estadi o els voltants, el partit de quarts de final amb França. I la jornada electoral que algun cap de llista amb el seu càrrec en funcions encara es va atrevir a denominar festa de la democràcia no va fer que el fax de l'ambaixada tragués fum. Van enviar paperetes i urnes a París. I quants volcans diuen que hi ha?