La llei pesa més segons a qui li cau
de l'Estat que no és el nostre
ni ho podrà ser mai
se'n fotin
de nosaltres
a la cara
A Leo Messi li han caigut 21 mesos de presó i una multa de 2 milions d'euros (que ja havia pagat) per un delicte de frau fiscal de 4 milions d'euros (que ja havia restituït), segons una sentència dictada per un magistrat a qui la fiscalia (sí, aquella institució que definim com a garant de l'interès general) havia dit que ja no acusava.
Iker Casillas va haver de pagar els mateixos 2 milions d'euros a Hisenda, però en el seu cas no hi va haver ni judici –ni, per tant, condemna–, sinó una simple inspecció que, com a tal, es va portar amb discreció absoluta i va ser coneguda quan el tema estava tancat. Ni denúncia, ni delicte, ni condemna, ni antecedents penals, ni pena de banqueta, ni portades a l'ABC ni comunicats dels tècnics d'Hisenda aplaudint la sentència sense cap reflexió –emès dimecres al migdia i, per tant, ja preparat amb una immediatesa que fa pensar que coneixien prèviament la sentència–, ni editorials defensant aquella fal·làcia suprema que la llei és igual per a tothom i que ha de caure amb tot el seu pes contra els delinqüents (no està de més recordar que durant el judici l'acusació va comparar Messi amb un mafiós quan, en el moment dels fets jutjats, el jugador tenia 20, 21 i 22 anys... i una formació en qüestions fiscals presumiblement nul·la que li feia delegar aquests temes en el seu pare).
La diferència entre Messi i Casillas és substancial. Judici i presó per a un, sanció administrativa per a l'altre. És clar, Casillas va realitzar “un ajustament amb discrepàncies en la interpretació de la normativa” mentre que Messi és un delinqüent que actua amb “ignorància deliberada”. És a dir, que es responsabilitza criminalment un noi de 20 anys sense cap formació a partir d'una conducta que al porter del paper cuixé ni se li insinua. La llei és igual per a tots...
El gener passat, Javier Mascherano va ser condemnat a dotze mesos de presó per un frau fiscal d'1,5 milions. Pocs dies després i per fets idèntics, el fiscal en cap de Madrid va haver d'enviar al jutjat Xabi Alonso (quan ja era al Bayern) perquè la fiscalia de delictes econòmics no l'acusava. Se'ls hauria vist massa el llautó. La llei és igual per a tots... però hi ha molts exemples que a Catalunya els volums del codi penal pesen més.
I en tot això, un tema gens menor: l'espectacle de la llotja del Bernabéu, ampliada sense fi per Florentino per acomodar els amics de l'Íbex-35 i –molt més inquietant– una densitat enorme d'alts representants dels poders de l'Estat, sobretot del judicial. Tenim la certesa que Fernández Díaz i Daniel de Alfonso conspiraven en clau política. Sospitem –de moment– de què van les converses entre la directiva del Madrid i els alts magistrats que es mouen al seu voltant. I tenim tot el dret de lligar les dues conspiracions.
Això ho dic jo, que no em puc escapar de pagar l'IRPF, que mai no guanyaré el que s'endú Messi en sis mesos i que els defraudadors (tots) em fan molta nosa. Però estic fins allà on tots us imagineu que els poders de l'Estat que no és el nostre ni ho podrà ser mai se'n fotin de nosaltres a la cara. Ni DUI, ni RUI. Cada minut de submissió és més insuportable.