Un par­la­ria d'aquesta Euro­copa tro­nada i pres­cin­di­ble de la qual qual­se­vol cer­ca­dor de símils i metonímies ras­ca­ria sense neces­si­tat d'escar­ras­sar-s'hi gaire con­co­mitàncies amb el des­ba­lles­ta­ment de les ins­ti­tu­ci­ons con­ti­nen­tals i els seus valors i bla bla bla. Par­la­ria d'aquesta Euro­copa inver­sem­blant que està sent la més llarga de la història i no només per haver estat infla­mada a base d'afe­gir equips sense solta ni volta. Par­la­ria, mal­grat tot, d'aquesta com­pe­tició que, després del miratge que va ser el mera­vellós mun­dial bra­si­ler, torna a evi­den­ciar amb des­car­nada cru­el­tat que les selec­ci­ons són clubs de segona. D'aquest deliri que per­met que fent el ridícul en la fase de grups es pugui ser fina­lista perquè, fruit de la infla­mació, tocava que pas­ses­sin la majo­ria dels ter­cers, capri­cis d'aquesta UEFA on no hi ha un pam de net, com a les ins­ti­tu­ci­ons i bla bla bla. I hi afe­gi­ria que la pecu­liar dis­tri­bució dels cre­ua­ments, a més, ha permès aquesta Por­tu­gal penúltima de grup avançar com el Madrid a la Cham­pi­ons, pel camí pla­ner i, tot i així, a empen­tes i rodo­lons, que alguna cosa té Cris­ti­ano de Cruyff, i és l'orna­ment flo­ral a la rere­guarda.

Un par­la­ria d'aquest monu­ment a l'avor­ri­ment que és la selecció por­tu­guesa 12 anys després de l'ante­rior final que va dis­pu­tar, i que va per­dre con­tra la ine­nar­ra­ble Grècia que jugava, una manera de par­lar, al que els lusi­tans, invo­lu­ci­o­nats, juguen ara. “Què importa ser el més lleig, si ets tu qui pas­ses?”, clama ara Fer­nando San­tos, i Cris­ti­ano, tan guapo i orgullós de ser-ho, ho subs­criu. En fi, par­la­ria d'això, i que el millor equip d'aquest tor­neig a la deriva hau­ria estat l'Ale­ma­nya cam­pi­ona del món si no fos que el millor no pot no tenir gol, i aquí el gol qui el té és l'impe­ca­ble Gri­ez­mann. I em pre­gun­ta­ria que què n'esperàvem d'una Euro­copa cele­brada sota els aus­pi­cis d'un Villar de pre­si­dent en fun­ci­ons.

Però del que toca par­lar, és clar, és de Messi. I més ara, que fins i tot n'ha par­lat aquell exbe­cari –no se sap si ofi­cial, oficiós o fan­tasiós– del CNI reba­te­jat per gent que no demos­tra cap res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal per qui toca, és a dir, per Sempé i Gos­cinny, pares de l'únic petit Nico­las digne de tal nom. És que diu l'exbe­cari que ell també creu que hi ha con­xorxa, tot i que no política, eh... Creu, sí, creu. Així de bé ha entès l'espècimen el signe d'aquests temps de misèria. Toca par­lar de Messi, sí. Però del Messi con­dem­nat, es veu, i toca fer-ho en ter­mes de màrtir per­se­guit per la mà negra. El que passa és, una, que se m'esgota l'espai. I dos, que jo del Messi que par­la­ria és del que segueix merei­xent cada any i aquest també la Pilota d'Or. Sobre el con­dem­nat, només se m'acut insis­tir que el que compta no és la trampa, sinó si hi caus. Diria als teòrics de la cons­pi­ració i als que el defen­sa­ran fins a l'infi­nit i més enllà el mateix que a qui renega, perquè els cabrons dels mos­sos l'han mul­tat en aquell lloc per on cada dia n'hi pas­sen impu­nes cen­te­nars sal­tant-se el límit permès: Però tu, rei, a quant ana­ves?