Un prestigiós matemàtic i filòsof anglès, entusiasta de l'obra de Plató, considerava que la filosofia occidental en el seu conjunt no era res més que una sèrie de notes a peu de pàgina dels seus diàlegs. Sona francament exagerat però, salvant totes les distàncies, la contundent i famosa afirmació d'A.N. Whitehead (1929) em sembla perfectament aplicable al tema que m'ocupa.

França i Portugal, dues seleccions que no juguen a res, basades en les accions individuals de les seves figures –és a dir, fidels al patró que identifica el futbol de seleccions–, van disputar ahir l'últim acte d'una Eurocopa presidida per una mediocritat a voltes insultant. Res de nou, en qualsevol cas. Contràriament al que pot ser l'opinió general estesa, penso que el futbol de seleccions no ha aportat res de nou a l'evolució d'aquest joc apassionant. Sense l'existència de les sempre molestes seleccions, el futbol hauria evolucionat igual i, en canvi, els clubs no haurien de suportar l'abús inadmissible d'haver de cedir els seus jugadors. Tot el futbol es crea en els clubs i les seleccions procuren, amb més o menys encert, copiar models. Dit d'una altra manera, si alguna selecció puntualment ha jugat un futbol notable, és que s'ha inspirat en la partitura original d'un club.

Prenguem com a exemple els casos de les
seleccions que hom consensua com les millors al llarg de la història. L'Hongria que el 1953 va humiliar Anglaterra a Wembley i a Budapest (3-6 i 7-1) i que va meravellar amb el seu joc en el mundial de Suïssa del 1954, estava formada per la columna vertebral del gran Honvéd de Budapest, del qual va aplicar l'estil metòdic.
L'Holanda del mundial del 1974 no era res més que l'aplicació sistemàtica del “futbol total” inventat per l'Ajax d'Amsterdam de Rinus Michels i Stefan Kovács. El mateix Michels dirigia la taronja mecànica, formada per una majoria de jugadors d'aquell Ajax inoblidable, amb Cruyff al capdavant.

El 1982, el seleccionador italià Enzo Bearzot va donar la batuta a Gaetano Scirea i els seus companys de la Juventus i Itàlia va guanyar el mundial d'Espanya. Aquella Juve de Trapattoni jugava de memòria i era el millor equip d'Europa d'aquells anys, tot i que el dia de la seva coronació no va estar a l'altura (0-1 contra l'Hamburg de Magath en la final de la copa d'Europa del 1983). I què es pot dir de l'Espanya que va guanyar el mundial del 2010 i l'Eurocopa del 2012, a còpia de tandes de penals i victòries pírriques? La roja no era res més que el succedani del millor equip de la història, el Barça 2008-11, l'aura del qual en mitifica el record. Sense el Barça, Espanya continuaria sent la selecció de boina i pandereta que sempre havia estat.

Certament, hi ha una excepció que confirma la regla. Es tracta del mític Brasil del campionat mundial del 1970. Mário Zagallo va fer de la indecisió una virtut. Tenia cinc jugadors del mateix perfil (Jairzinho, Gérson, Rivelino, Tostão i Pelé), no es va atrevir a deixar-ne cap a la banqueta i els va fer jugar tots. Els genis van combinar i el seu record és inesborrable, però allò va ser un experiment fugaç (sis partits, sis victòries). El futbol posterior de la dècada dels setanta va evolucionar en direcció contrària, cada vegada més tàctic, més físic i també més brut.

Pintoresc i folklòric, el futbol de seleccions no és res més que una sèrie de notes a peu de pàgina del futbol genuí, el dels clubs.