Un pres­tigiós matemàtic i filòsof anglès, entu­si­asta de l'obra de Plató, con­si­de­rava que la filo­so­fia occi­den­tal en el seu con­junt no era res més que una sèrie de notes a peu de pàgina dels seus diàlegs. Sona fran­ca­ment exa­ge­rat però, sal­vant totes les distàncies, la con­tun­dent i famosa afir­mació d'A.N. Whi­te­head (1929) em sem­bla per­fec­ta­ment apli­ca­ble al tema que m'ocupa.

França i Por­tu­gal, dues selec­ci­ons que no juguen a res, basa­des en les acci­ons indi­vi­du­als de les seves figu­res –és a dir, fidels al patró que iden­ti­fica el fut­bol de selec­ci­ons–, van dis­pu­tar ahir l'últim acte d'una Euro­copa pre­si­dida per una medi­o­cri­tat a vol­tes insul­tant. Res de nou, en qual­se­vol cas. Contrària­ment al que pot ser l'opinió gene­ral estesa, penso que el fut­bol de selec­ci­ons no ha apor­tat res de nou a l'evo­lució d'aquest joc apas­si­o­nant. Sense l'existència de les sem­pre moles­tes selec­ci­ons, el fut­bol hau­ria evo­lu­ci­o­nat igual i, en canvi, els clubs no hau­rien de supor­tar l'abús inad­mis­si­ble d'haver de cedir els seus juga­dors. Tot el fut­bol es crea en els clubs i les selec­ci­ons pro­cu­ren, amb més o menys encert, copiar models. Dit d'una altra manera, si alguna selecció pun­tu­al­ment ha jugat un fut­bol nota­ble, és que s'ha ins­pi­rat en la par­ti­tura ori­gi­nal d'un club.

Pren­guem com a exem­ple els casos de les
selec­ci­ons que hom con­sen­sua com les millors al llarg de la història. L'Hon­gria que el 1953 va humi­liar Angla­terra a Wem­bley i a Buda­pest (3-6 i 7-1) i que va mera­ve­llar amb el seu joc en el mun­dial de Suïssa del 1954, estava for­mada per la columna ver­te­bral del gran Honvéd de Buda­pest, del qual va apli­car l'estil metòdic.
L'Holanda del mun­dial del 1974 no era res més que l'apli­cació sis­temàtica del “fut­bol total” inven­tat per l'Ajax d'Ams­ter­dam de Rinus Mic­hels i Ste­fan Kovács. El mateix Mic­hels diri­gia la taronja mecànica, for­mada per una majo­ria de juga­dors d'aquell Ajax ino­bli­da­ble, amb Cruyff al cap­da­vant.

El 1982, el selec­ci­o­na­dor italià Enzo Bear­zot va donar la batuta a Gae­tano Sci­rea i els seus com­panys de la Juven­tus i Itàlia va gua­nyar el mun­dial d'Espa­nya. Aque­lla Juve de Tra­pat­toni jugava de memòria i era el millor equip d'Europa d'aquells anys, tot i que el dia de la seva coro­nació no va estar a l'altura (0-1 con­tra l'Ham­burg de Magath en la final de la copa d'Europa del 1983). I què es pot dir de l'Espa­nya que va gua­nyar el mun­dial del 2010 i l'Euro­copa del 2012, a còpia de tan­des de penals i victòries pírri­ques? La roja no era res més que el suc­ce­dani del millor equip de la història, el Barça 2008-11, l'aura del qual en miti­fica el record. Sense el Barça, Espa­nya con­ti­nu­a­ria sent la selecció de boina i pan­de­reta que sem­pre havia estat.

Cer­ta­ment, hi ha una excepció que con­firma la regla. Es tracta del mític Bra­sil del cam­pi­o­nat mun­dial del 1970. Mário Zaga­llo va fer de la inde­cisió una vir­tut. Tenia cinc juga­dors del mateix per­fil (Jair­zinho, Gérson, Rive­lino, Tostão i Pelé), no es va atre­vir a dei­xar-ne cap a la ban­queta i els va fer jugar tots. Els genis van com­bi­nar i el seu record és ines­bor­ra­ble, però allò va ser un expe­ri­ment fugaç (sis par­tits, sis victòries). El fut­bol poste­rior de la dècada dels setanta va evo­lu­ci­o­nar en direcció contrària, cada vegada més tàctic, més físic i també més brut.

Pin­to­resc i folklòric, el fut­bol de selec­ci­ons no és res més que una sèrie de notes a peu de pàgina del fut­bol genuí, el dels clubs.