Prou. Les vostres guerres no són per defensar l'entitat, sinó per salvar uns culs inflats d'egos revinguts. Un és el desvergonyit emprenyat, l'altre el maquiavèl·lic de la daga i el darrer el diplomàtic amb mà de ferro, i tots tenen dues característiques en comú: primer, que si no fos per Messi els seus mandats haurien estat diferents, i finalment, que ens irriten quan empren el Barça com a ring per liquidar greuges pretèrits. De tota manera, el pitjor de tot plegat no és la manera impúdica com cada un ha arrossegat el club per enfonsar el rival en qüestió, sinó que duent a terme aquestes operacions tracten l'aficionat d'estúpid perquè imaginen, i en part deu ser cert, que no detectaran l'ambició que alberguen els seus gestos, sinó que ho comprendran com un mètode diferent de portar el barcelonisme a l'extrem. Així doncs, ens és igual si no sou íntims perquè molts de nosaltres tampoc seríem amics vostres, però si us plau, deixeu-vos de buscar les pessigolles en nom del club o, si més no, feu-ho en nom del ressentiment per la frustració d'haver perdut aquells anys en què junts portàreu aire fresc amb una gestió esportiva excel·lent, un oratge que, per cert, heu anat viciant fins a provocar que alguns esperem la irrupció d'una joventut desacomplexada que faci el cop de puny a la taula que vau fer vosaltres.

En definitiva, m'agradaria recordar-vos un d'aquells axiomes repetits durant el període electoral amb la veu sospesada de monjo benedictí: els èxits esportius són l'eix vertebrador del club, però si aquesta orgia de títols està permanentment envoltada d'una polèmica personalista provinent de les clavegueres del rancor, demostrem que si el context ho exigeix, els valors que tant propaguem ens els passem per l'entrecuix. Així doncs, quedeu per fer un cafè i tracteu el següent punt de l'ordre del dia: els jugadors, al camp, han de ser un exemple, però els mandataris, a la llotja, també.