El Purito plega. Un dels millors espor­tis­tes de la història del país ha deci­dit pen­jar la bici­cleta, i tots els seus èxits, i dei­xar-ho estar. “Ara que encara puc ofe­rir un bon ren­di­ment”, va dir entre llàgri­mes el dia del seu comiat. Aquesta reti­rada, pre­vi­si­ble, deixa un buit que ens obliga a pen­sar en tot el que ha acon­se­guit.

Dis­fru­tar d'un Tour, un Giro o una Vuelta sabent que, un dels teus sua per acon­se­guir la victòria final és impa­ga­ble. Es gau­deix molt amb Fro­ome, Nairo, Indu­rain i Arms­trong, però la impli­cació emo­ci­o­nal, i naci­o­nal, és un estadi dife­rent. Encara recordo la dar­rera etapa del Giro 2012 amb un duel, en la crono, entre el de Parets i el cana­denc Ryder Hes­je­dal. Jugar-se un Giro en una crono. La quarta menor diferència en la gene­ral de la història del Giro, només 16 segons. Un drama, per la der­rota, i per la decepció, però una tarda espor­tiva de pri­mer nivell per al record.

L'any vinent, l'espec­ta­cle ciclista ens l'hau­rem de mirar amb uns altres ulls. Fro­ome (quina exhi­bició des que ha començat el Tour, per cert), Quin­tana i Niba­lli seran el sub­jecte de la nos­tra anàlisi. Una mirada glo­bal. Els èxits del país els hau­rem de tro­bar en les peti­tes ges­tes i victòries per­so­nals de David de la Cruz, Rubén Plaza i Marc Soler (per citar-ne alguns). Però lluny de la gene­ral o dels podis. Almenys de moment. Això és pro­pi­e­tat del fins ara líder del Katuixa. Ara no ens n'ado­nem encara, i és fantàstic que sigui així, però el que ha acon­se­guit el Purito el con­ver­teix en un dels millors espor­tis­tes del país.

I d'això va l'última. Sem­pre hem pre­su­mit, amb encert, que Cata­lu­nya és una potència espor­tiva. Una nació de pri­mer nivell a la gespa, al par­quet o sobre rodes. La marxa del Purito, gai­rebé un oasi enmig d'una rea­li­tat més eixuta, torna a posar al des­co­bert les man­can­ces que encara tenim sobre la bici­cleta. Unes deficiències estruc­tu­rals, que vénen de lluny i que l'efecte Purito ha camu­flat. L'espe­rança, a hores d'ara, és que, a l'ombra del ciclista de Parets, i amb la des­a­graïda fei­nada dels anònims, impres­cin­di­ble per a qual­se­vol èxit, s'esti­gui cons­truint una base que, a la llarga, ens faci dis­fru­tar. Com ho ha fet el Purito.