Singulars

Kobe Bryant va inven­tar la reti­rada a temps, no pas a temps d'evi­tar que la decadència del seu joc trobés prou opor­tu­ni­tats per mos­trar-se amb la més refi­nada de les cru­el­tats, sinó a temps per tal que els últims mesos de la seva vida de juga­dor de bàsquet fos­sin rela­tats i retra­tats des d'aquell angle exacte en què coin­ci­dei­xen i es con­fo­nen el do de l'excep­ci­o­na­li­tat amb el de la vul­ga­ri­tat.

Una reti­rada a temps per miti­gar el mal de la vani­tat i tota la seva gene­a­lo­gia de la falsa moral que avui arrasa amb la més cele­brada de les impu­ni­tats. Ho va fer i, és clar, va crear moda, fixem-nos-hi bé, va crear tendència i hàbit, no pas perquè Kobe sigui el més visi­o­nari del comp­tat –que comp­tat i deba­tut segu­ra­ment alguna cosa d'això també hi ha, en aquesta inin­ter­rom­puda hora dels adéus–, sinó perquè la vani­tat i el me, myself and I aco­tat pels anglòfons mai havia gau­dit de tan bona salut com en els nos­tres dies.

Kobe Bryant va inven­tar la reti­rada a temps dels nos­tres temps i Tim Dun­can ha dit mol­tes gràcies, adéu-siau i passi-ho bé. Sense fra­ses inten­ci­o­nal­ment lapidàries de qua­tre caràcters ni odes al bàsquet ni epi­ta­fis vir­tu­als. S'ha aco­mi­a­dat amb un comu­ni­cat emès pels Spurs i, tres dies després i gai­rebé per obli­gació, amb una carta de tretze línies en què ho diu tot i no diu res. Sense aixe­car la veu, con­tent perquè ha vist els seus fills som­riure veient el pare tre­ba­llant. Nil admi­rari, que deia Horaci. I tira milles, que és l'única manera de ser feliç en aquest món ridícul i tur­men­tat.

En silenci, ha mar­xat l'aler pivot que no va començar a fixar-se en el bàsquet fins que un huracà li va pren­dre la pis­cina on gau­dia sub­mer­git en l'impla­ca­ble tedi de la braçada. Benau­rada soli­tud, la del juga­dor que només volia “jugar i mar­xar cap a casa” i que ha posat punt i final a la seva car­rera sense obrir boca perquè, com ja havia inten­tat dis­si­mu­lar John Stock­ton sense èxit, ell també hau­ria esco­llit jugar en una lliga sense públic ni mit­jans de comu­ni­cació en cas que aquesta hagués exis­tit. Si a algú li interessa, pensa el Tim, que par­lin per ell els cinc anells en tres dècades i la seva presència en cada un dels play-off de les 19 tem­po­ra­des que ha jugat. Les fites d'equip, i no pas els dos guar­dons d'MVP de la lliga, les deu apa­ri­ci­ons en el pri­mer cinc de la tem­po­rada, les quinze en par­tits de l'All-Star o les incomp­ta­bles estadísti­ques indi­vi­du­als que a pesar seu li han anat con­tex­tu­a­lit­zant la vida. Dun­can, algú que no volia inven­tar res perquè és dels que té molt clar que fa segles que està tot dit i mesu­rat i que, com recor­dava la premsa nord-ame­ri­cana aquesta set­mana, visi­o­nari a la seva par­ti­cu­lar manera, un dia a l'ins­ti­tut va entre­gar un tre­ball titu­lat Fan­far­rons, snobs i nar­ci­sis­tes: reac­ci­ons inter­per­so­nals a l'ego­isme exces­siu. I tira milles.

Kobe i Dun­can, dos retrats per­fec­tes i com­ple­ta­ment opo­sats, modèlics i cir­cu­lars com una d'aque­lles idees que un bon ves­pre Plató va acon­se­guir ama­gar a la cova. Irre­pe­ti­bles, no ja per la seva bio­gra­fia única, sinó per la mateixa impos­si­bi­li­tat de tor­nar-los a ima­gi­nar, res­pec­tu­o­sos com han estat amb la fide­li­tat, el penúltim gran con­cepte avui tocat de mort.