Escric quatre dies després que s'hagi acabat l'Eurocopa i ja quasi no en tinc memòria. Sí, la dels fets recents, com ara el nom del campió. Però no memòria emotiva. Res no ha commogut d'aquesta Eurocopa. Cap selecció ha deixat cap traça futbolística a les nostres ànimes. Cap jugador ens ha robat el cor. Han decebut les seleccions més grans i cap emergent ha aportat res estimulant al futbol. Potser per tot això, l'aventura d'Islàndia ens ha semblat fins i tot més del que és en realitat: un abandonament de la irrellevància amb una digna aposta per un futbol valent. De tota manera, gràcies.

El desconegut Lincoln Red Imps de Gibraltar derrota 1-0, amb un gol del futbolista aficionat Lee Casciaro, el Celtic de Glasgow en la fase prèvia de la lliga de campions. Un petit miracle que probablement quedarà esborrat estadísticament en el partit de tornada, però que contribueix a situar el minúscul territori de Gibraltar en el mapa futbolístic. Un fet, aquest últim, que segur que cou a Espanya, permanentment escaldada per la sobirania britànica del penyal. I encara més ara que gràcies al futbol té projecció internacional.

La data és un dels factors que determina més l'anàlisi dels problemes judicials o d'altra mena que cada dos per tres afecten el Barça. I això ja ens diu molt de quin és el problema de fons. Posem per cas l'afer de can Rigalt, en què el club ara ha de retornar el que va ingressar per la venda del terrenys més interessos. Una broma de 47 milions. El laude judicial determina que en els últims set anys la “passivitat i inacció” del club són la causa de l'anul·lació de la venda. En aquest període, el Barça no ha complert les obligacions contractuals que tenia. Fent números, això vol dir l'últim any de Laporta a la presidència i els de Rosell i Bartomeu fins ara. Simplificant, un president se'n desentén perquè estava en el seu últim any i els altres, perquè no era un tracte que haguessin fet ells, sinó els seus rivals. Al final, el perjudicat és el Barça, aquesta vegada per valor de 47 milions d'euros. La conclusió és evident: la divisió i la confrontació no només cansen, sinó que surten cares.