El Froome més inconformista
de l'equip
que ho té tot planificat va reaccionar d'una manera absolutament inesperada
No sé si Chris Froome guanyarà o no aquest Tour que per ara domina amb prou autoritat, després d'haver atacat baixant, en pla i pujant. El que sí que sé és que dijous va demostrar en la pujada al mont Ventor quina mena d'esportista és. Havia aguantat un parell d'atacs de Nairo Quintana, sense haver de sortir a agafar-lo, només amb el suport dels seus companys; havia mantingut la serenor esperant fer el que havia planificat amb el seu equip. Com sempre. L'Sky és un equip en què fa la impressió que tot està previst. Fins i tot quan cal aturar-se a pixar. Froome estava fent el que calia al mont Ventor fins al moment en què va atacar. I tot i que Quintana el va seguir, el va acabar deixant enrere, igual que l'última vegada que s'havien trobat en la mateixa situació. Només el seu exgregari Richi Porte i Bauke Mollema, que per una vegada va atacar, van marxar amb ell. Tot anava com estava previst fins que va passar el que algun dia havia de passar, que entre la gent i les motos es va fer un tap a la carretera i Porte, Froome i Mollema van anar per terra.
L'australià i l'holandès van poder seguir perquè a les seves bicis no els va passar res. Froome es va quedar sense la seva eina de treball. I el líder de l'equip que ho té tot planificat va reaccionar d'una manera absolutament inesperada. Va començar a córrer muntanya amunt sense la bici. Chris Froome, doble vencedor del Tour (2013 i 2015) va entrar en aquell moment en la història de l'esport en general i del Tour en particular. No en la gran història, la de les gestes en la carretera i dels campions –de la qual ja hauria de
formar part amb dos Tours a la butxaca–, sinó de la història d'aquesta era de les xarxes socials, dels vídeos virals i dels programes esportius de televisió on et poden mostrar mil i una patacades de ciclistes en la història del Tour, fer acudits sobre Froome corrent per la carretera, però no dir-te quina és la diferència entre els millors en la general.
Personalment, Froome em va conquerir una mica més quan vaig veure com reaccionava. Va ser una reacció irracional, d'un guanyador que es rebel·lava contra la mala sort. I en comptes de buscar culpables, de lamentar-se, no tenia al cap res més que creuar la línia d'arribada. Una línia d'arribada que s'ha de passar amb la bici. Per això hi havia qui, en aquestes xarxes socials que Josep Antoni Hermida definia divendres en aquest diari com “una de les pitjors barres de bar del món”, demanava la desqualificació de Froome per haver fet uns metres sense la bicicleta. Però és que, a més, l'home de l'equip que ho té tot previst va córrer muntanya amunt, allunyant-se del cotxe del seu equip, on anava la bici salvadora. Com més corria amunt, més trigaria el seu cotxe a atrapar-lo. Hauria estat més lògic córrer muntanya avall per perdre menys temps. També n'haurien demanat la desqualificació si hagués anat cap enrere?