Ni som Messi ni Cristiano Ronaldo
Ha passat una altra setmana i, amb el futbol de vacances, encara em sembla que els protagonistes del món esportiu (o de les finances i, quasi per tant, de la corrupció lligats a l'esport, com també de l'egolatria exhibicionista) són Messi i Cristiano Ronaldo. Comencem pel jugador portuguès, és a dir, per l'egolatria. Com és sabut, Cristiano, lesionat, no va poder continuar disputant la final de l'Eurocopa a partir dels vint minuts de la primera part, però va reaparèixer en els últims minuts de la pròrroga, després que Éder marqués el gol que donaria la victòria a Portugal, per donar ordres des de la banda als seus companys cridant com un posseït. No va poder evitar ser el protagonista, fer-se veure, acaparar l'atenció. Al seu costat, l'entrenador de Portugal, Fernando Santos, semblava un auxiliar o una figura secundària del cos tècnic. Tots hem vist jugadors que, en situacions de màxima tensió al final de partits rellevants, s'han acostat a la banda i han dit alguna cosa als companys, ni que fos per animar-los, però no recordo ningú més amb el capteniment de Cristiano, que, a més, ha estat celebrat pels portuguesos. L'egolatria d'aquest home no té límits i, en fi, deu estar molt content d'ell mateix perquè, encara que pràcticament no jugués la final de l'Eurocopa, es deu vantar de ser un dels dos denominadors comuns –l'altre és l'inefable Pepe, però no és cap estrella que pugui fer-li ombra– dels equips que aquest any han triomfat en les màximes competicions futbolístiques europees. D'altra banda, un element en comú entre el Real Madrid i Portugal és que, de manera respectiva, han guanyat la Champions i l'Eurocopa sense fer un futbol digne de tanta recompensa i amb prou sort d'haver-se enfrontat a bona part dels rivals més assequibles del campionat.
Un cop abordat Cristiano Ronaldo, tornem a Messi o, millor dit, al Barça en relació amb el cas Messi. Tots som Messi? Com se li pot haver acudit a la directiva del Barça un eslògan com “Tots som Messi”? A Messi se li pot reconèixer, i fins se'l pot admirar, el seu talent futbolístic inqüestionable, però quina empatia hi pot haver amb algú que no només cobra una milionada escandalosament estratosfèrica, sinó que ha sigut convertit en una marca que ha buscat la manera de no pagar els impostos corresponents? No només no hi pot haver aquesta empatia, sinó que, per una qüestió de moralitat, no hi ha de ser. Què demana la directiva del Barça? Que ens identifiquem amb un estafador o posem-hi que amb algú a l'entorn del qual s'ha muntat una gran estafa? Què se'n pot esperar, però, d'aquesta directiva que ha carregat al club la responsabilitat d'unes accions, relacionades amb el cas Neymar, que d'aquesta manera no han assumit el recent expresident i el president actual? En fi, són coses que em fan sentir certa desafecció pel Barça. Tanmateix, és tan difícil deixar de ser d'un club, encara que a vegades puguis sentir-ne vergonya.
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024